Archives for category: 1ª PART: ELS CAMINS CAP A LA GUERRA

El jove anarquista que havia estat amenaçat de mort pel militars -tot i que ell no ho sabia encara- estava ara davant del regidor municipal que volia advertir-lo del perill que corria.

Tret del fet que ambdós eren vilanovins i veïns, ja que vivien prop l’un de l’altre, ambdós homes tenien molt poc en comú. Mai no s’havien creuat cap paraula entre ells i només es coneixien de vista, però van parlar de manera oberta i cordial malgrat l’abisme ideològic que els separava.

Aquell jovenet de 25 anys era un dels homes més odiats de Vilanova i la Geltrú a l’any 1930. Impulsat pels seus ideals, acabava de publicar a la revista L’Estela un article titulat “La hidra”, en el qual identificava l’exèrcit espanyol amb aquesta mitològica bèstia que quan li tallaven un cap li sortien dos més.

A causa d’això, els qui odiaven més el jove anarquista eren, naturalment, els militars.

Aquell article havia anat a parar a la taula d’un alt comandament militar que, furibund, va fer cridar les autoritats municipals de Vilanova i la Geltrú.

Ventura Orriols i Batet era en aquella època regidor a l’Ajuntament de transició de Vilanova i la Geltrú. Ell i alguns dels seus companys van haver d’acudir a l’entrevista amb l’enfurismat alt oficial militar, que demanava explicacions a crits, donava cops a la taula i proferia amenaces a tort i a dret.

Aquell anarquista insolent havia gosat d’insultar l’Exèrcit i allò no podia quedar així. Rodarien caps.

Els regidors vilanovins van sortir de la reunió tan atemorits com si ells mateixos haguessin estat les persones amenacades. “I què farem ara?”, va preguntar un d’ells. “Crec que jo podré parlar amb la persona que ha escrit l’article”, va contestar Orriols, igualment preocupat.

A l’any 1930, Vilanova i la Geltrú comptava amb uns 17.000 habitants i era un poble on pràcticament tothom es coneixia. El regidor no coneixia personalment el jove anarquista, però sí als seus pares. Aquests tenien un petit establiment de venda de roba davant de la cansaladeria de la família Orriols, prop de la plaça de les Cols.

Així doncs, Ventura Orriols va dirigir les seves passes a la botiga del costat per dir als pares del jove que s’havia de reunir amb el seu fill de manera inmediata.

Unes hores després, el jove va acudir a la casa de la família Orriols. Ell fill del regidor, Bonaventura Orriols, tenia deu anys quan va escoltar aquella conversa des de darrera la porta: “I el pare va dir: ‘no et vull demanar que renunciïs a res del que penses… Però et vull advertir, vés amb compte, et pot costar la vida, pren precaucions, et faran mal, l’amenaça ha estat terrible”.

“Gràcies, senyor Ventura, va contestar el jove. Doncs, aquest fet va tenir una trascendència enorme el 18 de juliol del 1936 perquè aquell home es va recordar sempre que el pare el va fer cridar…”, explicava Bonaventura Orriols molts anys més tard, a la dècada de 1990. “Va tenir una trascendència que va salvar moltes vides”, afegia.

Aquell jove idealista que somiava en una societat sense violència, culta i tolerant es deia Ricardo Mestre i sis anys més tard, al juliol de 1936, quan esclatés la Guerra Civil, esdevindria un dels homes forts del nou poder revolucionari a Vilanova i la Geltrú.

Ricardo Mestre no era l’únic personatge odiat de mort a la Vilanova i la Geltrú dels anys 30. Altres que s’odiaven mútuament eren obres i patrons.

La ciutat tenia una gran tradició industrial des del segle passat i sovint els treballadors de les fàbriques -organitzats a través dels sindicats- s’enfrontaven amb els patrons i els seus homes de confiança de manera radical i violenta.

El sindicat Confederació Nacional del Treball (CNT), d’orientació anarquista, era la força obrera més important, amb una afiliació majoritària.

La Pirelli, la Griffi, els tallers del ferrocarril i fàbriques textils com la de la Rambla, Marquès i Font Vilaseca eren les principals empreses a l’inici de la dècada dels 30.

Un conflicte laboral a la fàbrica de ciment Griffi va portar a una vaga cap a l’estiu del 1930. Els amos, però, va decidir contractar altres empleats foranis (els anomenats esquirols) perquè la producció no s’aturés. Molts d’aquests treballadors provenien de Múrcia.

La situació era tan delicada que la Guàrdia Civil havia d’escortar els camions que sortien de la fàbrica, per por que fossin atacats. En altres empreses de Vilanova i la Geltrú també es vivien moments delicats.

Un any abans, la borsa de Wall Street a Nova York s’havia enfonsat i el crack del 1929 havia provocat una crisi econòmica mundial.

La vaga a la Griffi va durar quasi un any i els vaguistes van sobreviure gràcies a l’ajut solidari de treballadors d’altres empreses.

Aquells fets no passaven pas desapercebuts per a un noi inquiet que aleshores feia estudis de Comerç als Escolapis, Joan Mestres.

“En aquell temps, aquí a Vilanova es vivia una situació molt conflictiva a causa de la vaga dels ciments Griffi i a la manca de feina a la Pirelli i a les empreses del textil”, explicava Joan Mestres.

“Això va portar a una situació molt greu, que el mateix dia 14 d’abril a la plaça de la Vila i a la plaça de les Neus hi ha haver un enfrontament entre els vaguistes i els treballadors esquirols de la fàbrica”. D’altres fonts sostenen que fins i tot pistolers a sou de l’empresa també van prendre part en la lluita.

Aquell dia, 14 d’abril de 1931, s’havien celebrat eleccions municipals. La primera conseqüència d’aquests primeres eleccions democràtiques, celebrades després de la dictadura de Primo de Rivera, va ser la proclamació de la Segona República espanyola, atès l’aclaparador triomf de les forces progressistes.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit fundat pel vilanoví Francesc Macià, va passar a governar molts ajuntaments del Principat, entre ells el de Vilanova i la Geltrú (en coalició amb Estat Català).

Un altre vilanoví, Joan Ventosa i Roig, amic de Francesc Macià, va ser un dels membres fundadors d’ERC. Ventosa, gran defensor i promotor del moviment cooperatiu, arribà a ser conseller d’Economia i Agricultura de la Generalitat entre els anys 1931 i 1934. Ell i la seva família residien a Vilanova i la Geltrú.

La seva filla, Concepció Ventosa, va recordar sempre el seu pare com un home conscient i conseqüent amb la seva manera de pensar: “Aquí vaig anar a les escoles nacionals, perquè el meu pare en això era… Les coses particulars no li semblaven bé”.

“I vaig tenir la sort de conèixer companys i amigues de totes maneres i de totes condicions. Ho recordo com una gran riquesa. Jo vaig anar a escola amb dues nenes gitanetes… gent que feia anys que vivia aquí. Una cosa tan natural que de vegades ara m’estranyo quan sento parlar de fòbies i aquesta mena de coses”.

ERC – tot just constituïda a la ciutat- heretava la tradició política del Centre Republicà Federal, nom amb el qual es coneixia el local situat al número 45 del carrer Sant Gervasi (l’actual ubicació de la biblioteca municipal Joan Oliva).

Molt a prop, al número 46 de la rambla Principal (on era es troba una botiga de roba Massimo Dutti) hi havia el local del Centre Autonomista, que representava La Lliga Regionalista, la dreta catalanista, a l’oposició municipal.

Amb 19 anys, Antoni Garí Corella pertanyia a les Joventuts del Centre Republicà Federal. La seva passió eren els llibres i va aconseguir col.laborar a la biblioteca del centre. “Vilanova i la Geltrú era als anys 30 un poble que, políticament, eren dos partits, els dos forts. L’un era ERC i l’altre La Lliga. L’un era d’en Francesc Macià i l’altre d’en Francesc Cambó. De fet, els dos partits predominants a Vilanova eren aquests dos. El socialisme no havia tingut mai arrelament de cap classe a Vilanova”.

De fet, els socialistes sí tenien la seva força a Vilanova i la Geltrú, encara que es tractava d’un feu molt restringit i localitzat als tallers del ferrocarril. El líder del partit socialista a la ciutat era l’advocat Miguel Soler Bastero, que a la vegada era l’administrador de Correus.

Joan Mestres, que ja havia finalitzat els seus estudis de Comerç amb 14 anys, va aconseguir feina treballant per a aquest home: “Ell, representava, que aquí li dien l’advocat dels pobres, perquè tots els problemes que hi havia a Vilanova, de pobres, tots es resolien al jutjat, al despatx del Soler Bastero”.

Els “problemes de pobres” eren, principalment, els conflictes originats arran de la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya durant el primer bienni republicà. Es tractava d’una de les primeres reformes socials posades en marxa durant la II República per fer front als greus desequilibris que el país encara arrossegava.

En aquest sentit, la nova llei permitia als arrendataris l’accés a la propietat de la terra que conreaven. Això, però, va crear nombrosos problemes legals amb els terratinents i d’altres propietaris, problemes que molt sovint calia dirimir als despatxos dels advocats i resoldre’ls als tribunals.

Pel despatx de Soler Bastero també van passar altres casos propiciats per les lleis reformistes de la II República: “El primer divorci que es va fer a Vilanova va fer-se al despatx del Soler Bastero. Un ferroviari es va divorciar d’una noia que era la filla d’un ferrer. Va ser el primer divorci que es va fer a Vilanova i la Geltrú. Això, parlo de l’any 1933”, recordava Joan Mestres.

L’estiu del 36, Miguel Soler Bastero seria nomenat primer president del Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú. Aquest òrgan de poder revolucionari i municipal trencaria amb tots els esquemes anteriors i convencionals sobre com manar una ciutat i organitzar els seus habitants.

Aquell divorci pioner forjat al despatx de l’advocat Soler Bastero va ser àmpliament comentat per la gent del carrer, atès que -a la societat de gran tradició catòlica de principis de segle- fets com aquests no passaven pas desapercebuts.

Aleshores, molta gent tenia per costum anar a missa almenys tres cops per setmana, també el jovent. A la ciutat exercien quinze capellans, repartits en tres parròquies: Sant Antoni, la Geltrú i Mar.

En aquella època, una bona part de la joventut catòlica de Vilanova i la Geltrú s’aplegava al voltant de dues institucions: la Congregació Mariana i la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

La Federació, de talant més progressista que la Congregació, havia nascut l’any 1931 i va arribar a comptar amb 20.000 joves inscrits arreu del país. La premissa d’aquest moviment era “fidelitat a Crist i fidelitat a Catalunya”.

Els fejocistes -així eren coneguts els membres de la Federació- necessitaven un lloc per reunir-se a Vilanova i la Geltrú i van anar a parlar amb els socis del Círcol Catòlic, una de les nombreses entitats que formaven part del teixit social de la ciutat als anys 30.

“Ens van ajudar, ens van deixar el local sempre que vam haver de menester, perquè van veure en la Federació una cosa que no s’havia vist mai. Sobretot la gran consigna que va tenir: catalans i cristians. Fidelitat a Catalunya i a la seva essència com a poble i fidelitat a l’Esglèsia Catòlica. Aquests components van ser allò que li va donar força a la Federació: catalans i cristians”, explicava Bonaventura Orriols, que de jove va ser fejocista.

Els plantejaments d’aquest moviment cristià eren, així doncs, molt novedosos per a la seva època. Alguns estudiosos creuen que la Federació es va anticipar a les directrius que 30 anys després vindrien marcades pel Concili Vaticà II.

“Doncs, la diferència entre l’Església espanyola i la catalana era aquesta, i potser més tard l’hauria seguit, però l’Església catalana va superar l’integrisme funest del segle passat per una Església posada al dia. I això és històric i és completament comprovable”, indicava Orriols.

El fet és que l’Església tenia en aquells moments entusiastes seguidors però també grans detractors. L’anticlericalisme estava a l’ordre del dia en moltes organitzacions polítiques d’esquerres i sindicals.

Segons apuntava Xavier García, que als anys 30 era un altre jove que estudiava Comerç als Escolapis, la Federació “es va quedar en una gran esperança” i els fejocistes no deixaven de ser “una minoria que irrompia en el si de l’Església catalana”.

Pocs podien intuir aleshores que aquells odis i ressentiments anticlericals reventarien de manera brutal i sagnant uns anys després, enmig de la Guerra Civil i de la Revolució.

Tampoc el jove Bonaventura Orriols no es podia ni imaginar que amb 16 anys arribaria a formar part d’un grup clandestí que s’encarregaria de salvar capellans i d’organitzar misses secretes.

No és pas casualitat que tant Xavier García, Bonaventura Orriols o Joan Mestres haguessin fet estudis de Comerç. Per a  moltes famílies vilanovines, enviar els fills a aquesta escola era una pràctica generalitzada als anys 30 almenys per als pares que s`ho podien permetre.

D`aquesta manera, els nois sortien del col.legi amb 14 anys i amb coneixements suficients com per incorporar-se al món laboral. Bonaventura Orriols tenia clar que “amb sis germans a casa, calia treballar. Però m`hauria agradat fer el batxillerat”.

Segons ratifica Xavier García, l`aspiració de molts pares era que els fills estudiessin Comerç i que després es puguessin col.locar en algun dels bancs que hi havia a la ciutat.

En qualsevol cas, afegeix García, també els col.legis reflectien les desigualtats socials d`aquells anys: “Perquè es vegi la mentalitat de l`època, resulta que als Escolapis nosaltres -que èrem dels pobres- doncs encara formàvem part de la classe dels rics, com si diguèssim. Perquè al col.legi encara hi havia les classes dels nens pobres, que encara era gent de més necessitat. Eren la gent que a casa seva no podien res de res… Que després va resultar que els nois aquells van ocupar els llocs que havien d`ocupar”.

Un company fejocista de Bonaventura Orriols, Joan Coll, però, va preferir altres camins per ser algú a la vida i diferenciar-se de la resta: “La majoria dels joves d`aquella època estudiaven als  Escolapis i després volien entrar a la Pirelli. La Pirelli era el cap de batalla de tots. Jo, però, volia ser funcionari de l`Estat”.

No obstant això, per entrar al cos de funcionaris públics, en aquella època l`Estat exigia als aspirants haver realitzat dos anys de servei militar. Així doncs, l`any 1934 Joan Coll va decidir allistar-se a l’exèrcit. Tenia només 14 anys, l`edat mínima permesa aleshores.

Dos anys després, Joan Coll viuria de ben a prop les intenses i tràgiques hores del 19 de juliol de 1936 a Barcelona, quan la guarnició militar on estava destinat va sublevar-se contra el Govern republicà.

El 6 d’octubre de 1934, el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l`Estat Català dins la República Federal Espanyola.

Es tracta d`una resposta improvisada contra el nou Govern central de dretes de Madrid, que està retallant les reformes socials i polítiques del primer bienni republicà. També a Astúries es proclama una insurrecció.

A Catalunya, però, la proclama de Lluís Companys compta amb pocs suports populars. El 6 d`octubre, la revolta és reprimida a canonades per l`exèrcit i el Govern de la Generalitat és empresonat.

La vilanovina Concepció Ventosa va presenciar aquelles detencions: “Jo recordo que llavors havia fet oposicions, treballava a la Generalitat, i en arribar allà, el primer dia de treball, pujant aquelles escales i trobar-te el Pati dels Tarongers ple de gent agafada… Era… Feia una angúnia horrorosa”.

Però mentre a Barcelona la revolta ha estat esclafada, a l`endemà es registren greus aldarulls a Vilanova i la Geltrú. La majoria dels veïns s`han tancat a casa seva i es rumoreja que elements revolucionaris volen assaltar la caserna de la Guàrdia Civil.

La caserna  estava situada aleshores a la cantonada dels carrers Miguel de Cervantes i Sant Gervasi, i ocupava una illa sencera. El seu comandant era el capità Rafael Carrasco, que anys abans havia estat destinat a la Guinea espanyola. Algunes persones que l`havien visitat recorden que el seu despatx era ple de màscares africanes.

Enmig d`aquells rumors insistents, Carrasco rep una trucada del seu amic Miguel Soler Bastero, el líder dels socialistes a Vilanova, que es va oferir per donar refugi a la família del capità de la Guàrdia Civil.

Ambdós homes eren aficionats als escacs i jugaven partides al quiosc de la Rambla, d`aquí la seva amistat, segons assenyalava Joan Mestres, que aleshores era ajudant administratiu de Soler Bastero.

“Llavors, el capità Carrasco li va contestar: No permetré de cap manera que la meva família surti de la caserna. La meva família es queda aquí i no em demanis que surtin perquè vinguin a casa teva. Passi el que passi no es mouran d`aquí”, explicava Mestres.

Així doncs, l`exèrcit estava controlant l`ordre a Barcelona, però a Vilanova i la Geltrú es temia el pitjor. Els guàrdies civils es van tancar a la caserna i van prendre posicions de guaita, atès que hi havia prous indicis com per sospitar d`un atac imminent.

En algun moment, el silenci de la ciutat és trencat pel so d`un tret.

Qui va disparar primer? El cas és que s`inicia aleshores un tiroteig que durarà tot el dia 7 d`octubre. Des dels terrats de les cases pròximes i des del campanar de Sant Antoni, grups de franctiradors disparen contra la caserna que el capità Carrasco s`ha negat a abandonar. Els guàrdies civils, protegits amb matalassos al terrat, també responen al foc.

“Llavors, a la nit, posen una caixa de trilita, que van treure de la Griffi, la col.loquen a la claveguera, al mig mateix de la confluència de quatre carrers. Volien que afectés tot l`edifici”, explicava Xavier García. “Sortosament, la bomba va explotar enmig del carrer i va provocar un gran cràter, però no va arribar a tocar res de l`edifici”.

Treballs de reparació al carrer Sant Gervasi, davant l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, en una imatge datada a l’octubre de 1934.

L`església de Mar és saquejada i també va ser llançada una bomba a la plaça de les Neus. Un altre artefacte va fer explosió al carrer de la rectoria de la Geltrú.

Davant els greus esdeveniments que estaven sacsejant la ciutat, un ric propietari de terres de Vilanova i la Geltrú amb força influències, Felip Bertran i Güell (fill del dirigent de La Lliga i antic diputat Josep Bertran i Musitu), truca al capità general de l`exèrcit a Catalunya, Domènec Batet, i, segons testimonis de l`època, li diu textualment: “Mi general, temo por Vilanova”.

Després de la trucada al general Domènec Batet realitzada el 7 d`octubre de 1934, aquell mateix dia el destructor José Luis Díez rep ordres de salpar des del port de Cartagena i dirigir-se a tota màquina a Vilanova i la Geltrú.


L`endemà al matí, dia 8, els mariners armats del destructor desembarquen a la platja i s`enfronten a trets amb d`altres persones  armades que volten per la ciutat.

Els habitants de Vilanova i la Geltrú no es podien ni creure que allò estigués passant davant casa seva.

“Jo aleshores tenia dotze anys. Me`n recordo  bé que els mariners van emplaçar metralladores d`aquestes de trípode en una sèrie  de punts de la plaça de la Vila i a la Rambla”, comentava Jaume Carbonell.

Bonaventura Orriols també va veure els mariners desplegant-se “sota les voltes de la plaça de la vila. Els mariners anaven amb vestit de faena, amb les armes i tot plegat. Segurament eren una companyia de desembarcament”.

Pau Albà, que era un pagès aleshores, va presenciar aquests fets des del capdamunt de la Rambla: “Davant de casa hi havia un home que havia estat guàrdia civil, al carrer de les Tires, i aquell home va estar tot el dia netejant una escopeta. I jo sortia i li deia: ‘Qué hace usted?`, que era castellà, i responia: `Que voy a matar a todos los que vengan`. I sí, sí. Va tirar cap a la Rambla, Rambla avall, i llavors pujava la Marina, els mariners armats que havien desembarcat… I el van matar”.

Segons apunta Andreu Rovira, que era veí de Pau Albà, aquell home que va resultar mort era “un dels fanàtics d`aquell temps”.

Tambè una columna de la Guardia Civil va baixar des de Vilafranca del Penedès per reforçar les tropes del destructor que havien desembarcat a Vilanova. Els testimonis expliquen  que els agents de la Benemèrita també van ser rebuts a trets.

Finalment, però, els guàrdies civils i els soldats de la Marina van imposar la seva força numèrica i van aixafar la revolta. En els enfrontaments van morir un soldat i un o dos civils.

Sufocada la rebel.lió d`octubre del 34, la Guardia Civil i l`exèrcit detenen nombrosos vilanovins, sobretot dirigents sindicals però també polítics locals, com per exemple l`alcalde Antoni Escofet, d`ERC, i el socialista Miguel Soler Bastero.

La relació d`aquests dos homes i d`altres detinguts amb la revolta armada era indemostrable, però tot i així se`ls va detenir com a “possibles  implicats” i enviar a un vaixell presó anomenat Uruguay.

La Guàrdia Civil també va intentar detenir el dirigent anarquista Ricardo Mestre. De fet, els agents van anar al seu quiosc, que es deia Minerva, i van calar foc a l`establiment.

“Quam es cremava el quiosc, un guàrdia civil va dir a la meva mare que tant de bo jo hi fos a dins”, explicava molts anys més tard el propi dirigent anarquista vilanoví.

“El regidor Ventura Orriols, en saber d`aquesta amenaça contra mi, em va passar recado perquè m`amagués a casa seva, però no hi va haver necessitat” , explicava Ricardo Mestre, qui finalment va trobar amagatall en un altre lloc. Ricarditu va romandre en la clandestinitat fins al 21 de desembre de 1934 per evitar ser detingut.

Un altre vilanoví que va haver de fugir cames ajudeu-me va ser Joan Ventosa, dirigent d`ERC, que es temia, encertadament, que la Guardia Civil l`aniria a detenir.

“Quan les coses  van començar a anar malament, a la nit, el pare se`n va anar camp a través a casa d`uns amics. Després va poder arribar a França i Bèlgica. I ens vam haver d`espavilar perquè econòmicament les coses no anaven bé”, comentava la seva filla Concepció Ventosa, que aleshores tenia 19 anys. “Van venir uns anys feixucs per a nosaltres, però per sort les cooperatives ens van ajudar”.

En qualsevol  cas, els fets d`octubre van fer que la Vilanova i la Geltrú guanyés una “fama de ciutat revolucionària”,  apuntava Bonaventura Orriols.

Segons afegeix aquest testimoni, “els sindicats i organitzacions obreres van aprofitar la proclama de Lluís Companys per engegar la revolució. El que va passar a Vilanova no va tenir res de reivindicació catalanista sinó de lluita obrera. És possible  que els fets d`octubre de 1934 fossin un experiment revolucionari”.

Xavier García  feia la següent anàlisi: “Els fets d`octubre tenen un matís de revolució catalana i en canvi això és el que no va tenir realment. Perquè els nostres catalanistes, sigui d`esquerra o de centre, doncs no eren gent de fusells, ni de bombes ni de tot això”. Segons asenyala, els rebels que es van enfrontar a trets a la Guàrdia Civil “eren una escudella barrejada de comunistes i d`anarquistes de petits grups”.

I segons indica Pau Albà, l`autoria de la revolta armada a Vilanova i la Geltrú era d`unes poques persones: “Van ser quatre… Això dels fets del 34 van ser els comunistes, que van fer això que recordo, van tirar aquesta bomba, van mig cremar la porta de l`església…”.

En suma, els fets d`octubre del 34 van deixar una terrible emprempta, segons el parer dels testimonis recollits. A més a més, alguns van veure en aquells esdeveniments un senyal, un preludi.

“Va ser una equivocació aquell moviment perquè van agafar molta gent. Tot plegat, res i injustament. Però va marcar, va ser el preludi del 18 de juliol del 1936. Si no hagués existit el 6 d`octubre, potser no hauria creat els odis que es van  crear  i tot plegat. Va ser una desgràcia, al meu entndre” , remarcava Bonaventura Orriols.

Per la seva part, Xavier García ho veia de la següent manera: “Una prova que allò no tenia res de revolució política catalana és que a Vilanova i molts llocs de Catalunya ja s`incendien algunes esglésies; ja volen cremar el portal de la plaça de les Neus; a la parròquia de mar ja hi ha desordres; ja agafen algun sacerdot pensant-se que l`escabetxaran…”

Des de l`octubre de 1934 fins al febrer de 1936, Catalunya és privada del seu Estatut d`Autonomia.

El febrer de 1936, però, el Frente Popular, d`esquerres, guanya les eleccions generals celebrades a Espanya. Els empresonats pels fets d`octubre del 34 són alliberats i tornen a ocupar els seus càrrecs.

Aleshores, però, s`obre un turbulent període prerevolucionari a Madrid i a la meitat sud d`Espanya. A Catalunya, en canvi, es viu una relativa tranquil.litat. És l`etapa coneguda com l’oasi català.

“L`acabament de l`etapa aquesta, amb les eleccions del 16 de febrer del 1936, va ser un impacte molt significatiu, molt joiós… Vam anar a esperar al President Companys i als Consellers que tornaven en tren, en aquella Barcelona que no cabia ni una rata”, recordava Concepció Ventosa.

“I el dia que va arribar el meu pare, que va ser dos dies abans, també a l`estació de Vilanova, la gent va sortir del Centre Federal: van sortir en bloc i moltes més persones s`hi van afegir. A l`estació no s`hi cabia… Després d`això van venir uns dies preciosos. La gent tenia ganes, estava contenta de tornar a fer coses. Desgraciadament, va venir una guerra…”.

La nit del 30 d`abril del 1936, coincidint amb la diada obrera del Primer de maig, grups de descontrolats van tirar a terra les velles creus de terme de Vilanova i la Geltrú. Els joves fejocistes les van anar a rescatar.

“Pesen un horror aquelles pedres. Amb una carretilla de mà que ens va deixar un pagès les vam salvar. Després vam anar a veure l’alcalde, el senyor Escofet, i ens va felicitar: ‘Heu fet una gran tasca’, ens va dir. Les creus es van guardar aleshores en un magatzem de la plaça Casernes, i en aquell lloc romandrien durant els anys següents de la guerra. És a dir: les creus es van salvar perquè es van anticipar, je je”, recordava Bonaventura Orriols.

El dia 13 de juliol de 1936 és assassinat a Madrid el polític dretà José Calvo Sotelo a mans de guàrdies d’assalt, la policia republicana, una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres en aquella època.

Aquesta mort precipitarà l’alçament militar dels dies 17, 18 i 19 de juliol, provocant l’inici de la Guerra Civil espanyola. Prop de 600.000 persones moririen durant el conflicte bèl.lic.

Un total de 278 vilanovins van morir per culpa d’aquesta guerra en diverses circumstàncies: al front; durant l’onada revolucionària de l’estiu de 1936 o a causa dels bombardejos aeris.

A més, durant la posterior represessió franquista van ser condemnats a mort 18 veïns de Vilanova i la Geltrú i una dotzena de vilanovins més, que havien marxat a l’exili a la fi del conflicte, van morir als camps de concentració dels nazis durant la Segona Guerra Mundial.

2ª PART: GUERRA I REVOLUCIÓ

%d bloggers like this: