Archives for category: 2ª PART: GUERRA I REVOLUCIÓ

El jove recluta estava amoïnat perquè el seu batalló ja havia registrat una baixa: un company  seu havia mort a la plaça d’Espanya a causa dels trets efectuats pels guàrdies d’assalt. Era el 19 de juliol de 1936 i Joan Coll, amb només 16 anys i natural de Vilanova i la Geltrú, formava part dels militars sublevats a Barcelona.

La matinada d’aquell dia, les tropes de l’exèrcit a la capital catalana havien rebut ordres de llançar-se al carrer i prendre diferents centres estratègics de la ciutat. El pla, però, no era prou encertat i els seus detalls eren, a més, coneguts per les autoritats del Govern republicà.

Els soldats aviat fracassarien. A les places de Catalunya, Universitat i Espanya, les unitats militars sublevades es van trobar envoltades i assetjades.

Mentrestant a 45 kilòmetres al sud, un altre jove vilanoví, Bonaventura Orriols, contemplava tres hidroavions de l’Exèrcit de l’Aire que sobrevolaven per damunt la platja de Ribes Roges i anaven en direcció Nord.

“Vam dir: aquests hidros deuen anar a Barcelona. Ignoràvem que en un d’aquells tres avions hi anava el general Manuel Goded. Nosaltres ho vam veure des de la platja. És a dir: normalitat. No ens esperàvem allò”, recordava Orriols.

Goded, després d’haver fet triomfar la rebel.lió militar a Palma de Mallorca, havia pujat a l’hidroavió amb l’esperança d’aconseguir el mateix objectiu a Barcelona.

A la Ciutat Comtal, però, els soldats  sublevats ja feia hores que lluitaven pels carrers i estaven assetjats en diferents punts per guàrdies d’assalt, la Guàrdia Civil i grups anarcosindicalistes (aquests últims havien estat armats pel Govern republicà).

Amb prou dificultats, Goded va poder arribar fins a l’edifici de Capitania. El recluta Joan Coll el va poder veure de molt a prop: “Goded venia de Mallorca per fer-se càrrec de tot Catalunya i quan va baixar i el tinent meu li va donar la novetat que ja teníem un mort, la cara se li va assenyalar… Els guàrdies d’assalt, a la plaça d’Espanya, quan van passar amb la seva camioneta, ja ens van tirar trets. I van matar un soldat”.

Finalment, les forces lleials a la República, amb el suport de les organitzacions anarcosindicals, fan fracassar la sublevació militar a Barcelona.

El general Goded va ser detingut. Serà afusellat setmanes més tard. Pel que fa als reclutes detinguts, alguns van ser posats en llibertat uns dies després. Així va ser com Joan Coll va poder tornar a Vilanova i la Geltrú.

En realitat, la sublevació havia esclatat el 17 de juliol a Melilla i el 18 de juliol s’hi havien afegit altres guarnicions militars d’arreu del país. La ràdio informava d’aquests fets i gairebé tothom n’estava assebentat.


Concepció Ventosa
havia estat a Barcelona el dia 18, precisament un dia abans de la sublevació a la capital catalana, i allà havia coincidit amb un conegut.

“Agafava el tren a les dues del migdia al carrer Aragó i em va acompanyar un advocat -que després vaig saber que formava part dels implicats en el cop d’Estat- i vam parlar sobre les últimes notícies. I jo vaig dir-li: ‘Bah! Això s’acabarà aviat’. I ell va respondre: ‘Ah, no sé, ja veurem…’. Jo vaig pensar que aquell home era ben beneit. I noi, si, i tan poc que es va acabar”.

Joan Alemany era un altre jove vilanoví amb un carro ple d’il.lusions i projectes de futur. El 19 de juliol de 1936 passejava amb la seva xicota per Ribes Riges. “Aquell dia el tinc marcat i clavat”, deia.

Aleshores, Alemany tenia 20 anys i feia últim curs de violí, esperava fer classes de perfeccionament amb el mestre de música Eduard Toldrà i després anar a París a completar els seus estudis.

“Vam pujar per la Rambla i als dos cafès que hi havia tenien engagada la ràdio. Hi havia gent al voltant, sentint les notícies: estaven radiant la sublevació de Barcelona, que aleshores ja estava quasi dominada”, recordava Joan Alemany.

“Vam pensar: aquests militars! Al capdavall, no serà res. I no vam fer més cas. I uns dies després, quan ja havia esclatat tot, encara pensàvem que allò només duraria dues setmanes… Tot va anar a rodar”.

L’alçament militar havia fracassat, així doncs, a Barcelona i també a Madrid. El fet que sublevació no triomfés i el Govern republicà tampoc -atès que no va poder evitar la rebel.lió de tropes en altres ciutats d’Espanya- significa l’inici de la Guerra Civil.

Per la seva part, els anarquistes catalans s’havien apoderat de grans quantitats d’armament que es guardaven al parc d’artilleria de Sant Andreu. A partir d’aquell moment, el seu poder va resultar decisiu i governarien, de fet, a tot Catalunya.

El dia 20 de juliol, dilluns, a la Pirelli no es treballa i s’inicia a Vilanova i la Geltrú una vaga general no declarada enmig d’un ambient tens i incert.

Andreu Rovira recordava aquelles decisives hores de la següent manera: “Llavors, amb un amic, vam anar a fer un tomb a baix-a-mar. Senties la gent, hi havia com una angúnia… Però sense saber què havia de passar”.

Mentrestant, grups anarcosindicalistes de Vilanova es desplaçaven fins a Barcelona per aconseguir armes.

Xavier García ho veia així: “De moment, hi va haver unes hores de molta incògnita. Després es va veure que la sublevació militar havia estat vençuda a Barcelona. Llavors és quan engega tota la flamarada dels que se senten redemptors i van a prendre possessió de la cosa pública”.

En altres paraules, arribava la Revolució.

“El que va passar a continuació va ser bastant sobtat, imprevist”, indicava Bonaventura Orriols. “El primer senyal d’alarma va ser que el Centre Autonomista de la Lliga i el Centre Catòlic són assaltats el dia 20. Va venir gent de fora”.

Aquell mateix dilluns, a més, les religioses són obligades a abandonar els convents.

Els agents de la Guardia Civil, que fins aquell moment s’havien quedat dins la caserna, abandonen Vilanova i la Geltrú l’endemà, 21 de juliol, seguint ordres de la comandància de Barcelona. Els agents van desfilar pels carrers sense formació, amb un mocador vermell com a fulard i saludant amb el puny enlaire.

La ciutat havia quedat desprotegida. Era un dimarts.

El dimarts 20 de juliol, centenars de persones inicien l’assalt i destrucció de les tres parròquies de Vilanova i la Geltrú, tot i que els edificis no van arribar a ser incendiats.

No obstant això, el retaule barroc de la Geltrú, que data del segle XVIII, es va poder salvar en part de l’onada de destrucció. Segons apuntava Bonaventura Orriols, l’esmentada obra d’art es va conservar gràcies a l’acció decidida del líder anarquista local Ricardo Mestre, convertit ja en un home de gran carisma i en l’autèntic ideòleg de la CNT a Vilanova i la Geltrú.

“Doncs, al senyor Mestre algú li va pregar d’una manera especial: ‘Per favor, Ricardo, salva el retaule!’. I ell va anar a la Geltrú, sabent que era una mica difícil aturar aquella febre… I ell els hi va dir aquestes paraules: ‘Atureu-vos! Això és art i des d’ara serà per al poble!’. Tenia una veu poderosa. Me’n recordo que quan parlava, se’l sentia. I aquestes paraules, doncs, van parar l’embranzida”, relatava Orriols.

El mateix Ricardo Mestre, que al final de la guerra civil es va exiliar a Mèxic, va assenyalar que també els pagesos de la col.lectivitat agrària que es constituiria més endavant van ajudar a salvar el retaule: “Qui va contribuir a salvar el retaule va ser sobretot un pagès… Van convertir l’església de la Geltrú en el lloc de la col.lectivitat dels pagesos i aquests van ser els que van fer que no destruïssin el retaule. Un dels pagesos era en Joan Raspall, que quan van venir els franquistes el van afusellar”.

“El Raspall era un pagès de Cubelles d’una caritat humana tremenda… Vull dir que les injustícies es cometen quan passen disbarats, com passa en totes les commocions revolucinàries violentes”.

“La destrucció de les esglésies va ser una expressió d’anticlericalisme popular”, afegia Ricardo Mestre.

L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, governat aleshores per ERC, igual que la resta d’ajuntaments del país va quedar literalment anul.lat davant l’allau de les forces revolucionàries, que havien pres la iniciativa gràcies al poder de les armes.

Els dirigents republicans no sabien pas què en fer en aquells difícils moments, segons apuntava Xavier García. “Aquella era la gent del cigaló, del puret…I que no els molestessin gaire. No hi havia tanta diferència amb molta gent de la Lliga Regionalista, que eren la gent del món dels botiguers i la qüestió era que el calaix fos plenet”.

L’alcalde en aquells moments era Antoni Escofet Pascual, que havia estat escollit a les eleccions municipals de 1934.

Xavier García afegeix sobre com va reaccionar ERC davant els fets que tot ho sacsejaven: “Això pot escandalitzar a més d’un, que dirà que això no és veritat. Però aixó era així: Esquerra Republicana, el partit majoritari de Catalunya, des del 19 de juliol al capvespre passa a ser un partit zero a l’esquerra, davant la CNT, FAI o PSUC”.

Es constitueix aleshores el Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú, que exerceix el poder efectiu i que el 23 de juliol ja publica el seu primer Butlletí. El Comitè, òrgan de poder revolucionari, aplega els sindicats obrers i els partits d’esquerres.

Ricardo Mestre, el dirigent anarquista, ho explicava així: “El Comitè de Defensa es va formar amb la col.laboració de totes les entitats que es consideraven d’esquerra i lliberals a Vilanova. Entre elles, Estat Català, POUM, ERC, PSOE i CNT”.

Així doncs, malgrat que la CNT era la força predominant del Comitè, es va escollir com a primer president d’aquest nou organisme el socialista Miguel Soler Bastero, l’advocat i antic administrador de Correus.

Segons diu Joan Mestres, que havia treballat com a ajudant seu, “Soler Bastero era un home que pesava molt. Era un home molt llest, molt instruït i amb molt poder de convocatòria. Per això, quan va esclatar la guerra, se’l va col.locar de president del Comitè de Defensa Local. Posteriorment, es va anar allunyant una mica perquè la seva política potser no lligava gaire amb una FAI, amb una CNT i amb un partit comunista”.

De fet, però, les forces anarcosindicalistes ja havien creat una estructura bàsica de Comitè revolucionari a l’ombra, probablement de manera clandestina, abans fins i tot de la sublevació militar del 18 de juliol. Potser perquè els rumors de l’alçament militar eren cada cop més freqüents i els anarquistes no volien ser agafats desprevinguts.

Ricardo Mestre ho confirmava de la següent manera: “El Comitè de Defensa Local es va constituir d’una manera molt peculiar… Es va constituir abans que se sublevessin els militars”.

Respecte al sistema de funcionament d’aquest òrgan de poder, l’antic ideòleg des anarquistes indicava: “Al Comitè van funcionar les coses perquè no hi havia imposició de cap classe. Perquè fins i tot tenint majoria absoluta la CNT, no la va utilitzar per imposar res. Es discutien les coses i intervenien tots els representants de les diverses organitzacions”.

En qual cas, si la CNT era la força dominant al Comitè era perquè els seus homes armats eren la força dominant al carrer.

Les banderes vermelles i negres de la CNT-FAI, símbol del nou poder, es van començar a veure a tot arreu. “Sí, sí, semblava aquelles pel.lícules de cowboys, que tothom anava amb l’arma dins el cinturó. Fins i tot dones. I mocadorets de colors, amb les banderes del partit que eren… Això es va posar com si fos una moda”, recordava Antoni Garí.

El Comitè es va proposar normalitzar la vida quotidiana, en la mesura del possible, tenint en compte que havia esclatat la guerra civil.

Per aquest motiu, es van donar instruccions perquè els treballadors tornessin a les fàbriques. Davant l’absència de directius i propietaris, els mateixos obrers s’haurien de posar al capdavant de l’organització del treball.

El Comitè també intentarà evitar els abusos de poder comesos per elements armats, però no ho aconseguirà.

Vilanova i la Geltrú estava a punt de viure una onada d’assassinats.


Des del 25 de juliol del 1936 fins a finals de setembre del mateix any, a Vilanova i la Geltrú es produeixen una sèrie d’assassinats com a conseqüència del clima de terror i violència que es va destapar amb la revolució obrera.

Segons les llistes publicades pel règim franquista al final de la guerra civil, el nombre de vilanovins que van ser assassinats durant l’onada revolucionària del 36 va ser d’unes 50 persones, encara que no totes les morts es van produir a Vilanova i la Geltrú.

Segons l’anarquista Ricardo Mestre, els assassinats comesos a la ciutat van ser una vintena.

Les víctimes són polítics de dretes, empresaris, oficials de l’exèrcit o de la Guàrdia Civil, i religiosos.

L’ermità de Lourdes, Joaquim Aribau, va caure sota les bales el 25 de juliol. Aquest primer assassinat va causar una gran alarma i commoció entre la comunitat religiosa i els fidels catòlics de la ciutat.

El 29 de juliol són assassinats els dos vicaris de la parròquia de Sant Antoni.

Antoni Garí  recordava que aquests dos joves “de vegades jugaven al futbol al carrer amb la canalla del barri”. De fet, segons confirmava Xavier García, aquests dos vicaris, a diferència d’altres religiosos, s’havien caracteritzat per haver estat al costat dels “nois pobres, pobres de debó” de la ciutat.

Per què són assassinades aquestes persones?

Xavier García feia la següent reflexió al respecte: “La desgràcia és que aquest món catòlic, de dreta, de Lliga, que no té cap connivència amb els món dels militars o dels que s’han sublevat a Burgos i a Sevilla… Aquí, producte d’aquest sectarisme, d’aquest anticlericalisme que ve pastant-se des de fa molts anys, llavors s’aboca contra tota la cosa de l’Església a Catalunya, que estaven plenament en bàbia respecte a tot el que s’estava configurant a l’Espanya retrògrada i de la caverna que origina el 18 de juliol”.

“I això a Catalunya porta aquells 7.000 o 8.000 assasinats, porta a totes les esglésies destruïdes, a la clandestinitat, a l’oprobi contra una gent que no tenien res a veure amb l’alçament militar i que si en alguna cosa havien pecat no era per pecats d’acció sinó per pecats d’omissió, perquè havien estat traïdors al mateix Evangeli que proclamaven defensar”, afegia Xavier García.

De fet, la Guerra Civil va provocat un excepcional esclat de violència arreu del país, tant a la reraguarda republicana com a la nacional.

En ambdós llocs es va practicar una intensa repressió contra l’enemic, fos aquest polític, econòmic, de classe social o religiós.

Es matava l’enemic-símbol en un macabre ajustament de comptes amb el passat, segons han explicat els historiadors. L’odi acumulat durant segles a Espanya reventava de manera brutal.

Es va matar, però, de manera diferent en els dos bàndols. Així, a la reraguarda republicana les morts es van barrejar amb l’onada revolucionària i en molts casos no quedava clar quines persones eren els executors. I a la banda dels nacionals, la persecució que van portar a terme les autoritats va ser més freda i sistemàtica.

“El mal és que quan irromp una cosa així, d’aquesta magnitud, ja no hi ha qui ho pugui aturar. Però això mateix que va passar aquí a mans de la xusma, a l’altre banda va passar igual o pitjor, perquè allà no ho va fer la xusma, ho va fer el govern nacional, la policia, la Falange…A la gent que diferia dels postulats de l’Espanya de Franco, també als de dretes, els van passar per la mola”, assenyalava Xavier García.

Antoni Garí Corella afirmava: “Vam arribar a conèixer un canibalisme polític pel comportament de certa gent. Es va arribar a matar molta gent innocent sense necessitat. Això va ser el més lamentable. Perquè quasi cada dia sentia dir ‘Avui han trobat un mort a la carretera tal, és tal fulano. L’altre dia han trobat un altre…’ I aixó fins i tot amb famílies senceres”.

Pau Albà era un pagès quan va esclatar la Guerra Civil. Segons la seva opinió, els assassinats comesos durant l’onada revolucionària de l’estiu de 1936 es van produir per múltiples raons. “Explicar la guerra és explicar un pou. Perquè formaven un comitè als pobles, a les viles i a tot arreu. I en aquell comitè hi havia un home, que tenia malícia, o et tenien un deute, o et tenia una altra cosa. I si podia et matava… És que no tot es va anar en política, se’n va anar per afers personals”.

Segons afegia Pau Albà, “aquí a Vilanova, durant la Guerra Civil, van matar més de 50 persones. Una gent incontrolada… Incontrolada? De la seva manera. Aquí aquesta gent feia por… La veritat és que feien por”.

El descontrol i buit de poder dels primers dies de la Guerra Civil era aprofitat així doncs per aquelles persones que volien venjar-se d’algú, per les raons que fossin.

L’antic dirigent anarquista Ricardo Mestre citava un exemple: “Hi havia un obrer que havia treballat per a un carlista, que es deia Borrell. Es veu que abans van tenir problemes i el Borrell el va acomiadar. L’obrer era de Valls. I en haver-hi l’explosió de la revolució, aquesta persona va venir de Valls per venjar-se, per matar el burgès, i se’n va tornar… Ni es va quedar a Vilanova, va marxar”.

En aquells dies incerts, de violència i terror, entre finals de juliol i principis d’agost de 1936, se situa un episodi més sobre la repressió revolucionària patida a Vilanova i la Geltrú, segons assenyalen diversos testimonis.

Es tracta, segons apunten aquestes fonts, de l’injust empresonament d’un grup nombrós de vilanovins i del seu alliberament posterior gràcies a la intervenció d’un altre vilanoví que aleshores comandava un grup de Mossos d’Esquadra.

Antoni Garí oferia aquest testimoni al respecte d’aquesta història: “Vilanova i la Geltrú no s’ha recordat gaire d’un vilanoví, que era coronel de les forces de seguretat de la Generalitat, que es deia Joan Ricart. Aquest home va venir a Vilanova i va treure totes les persones que hi havia a la presó, que eren comerciants i gent aposentada… Unes 60 o 70 persones, que anaven treient de la presó i anaven matant. I ell va venir aquí i els va treure a tots de la presó. D’això no se n’ha recordat gaire Vilanova i era un vilanoví qui va fer-ho”. Segons afegia Antoni Garí, el coronel Ricart havia viscut al carrer de l’Església.

Respecte a aquest mateix episodi, Joan Coll comentava: “Desgraciadament, tot allò que veia em quedava, em feia impacte. Vaig veure durant els primers dies els assassinats. Hi havia descontrol. La Generalitat no manava, estaba absorvida”.

“Quan una vegada van agafar uns quants comerciants, sort que va venir un que era coronel dels Mossos d’Esquadra, en Ricart. Aquest es va imposar, però ell no podia estar a tot Catalunya al mateix temps”, afegia Joan Coll. “Me’n recordo que va venir a Vilanova i la Geltrú amb forces dels Mossos d’Esquadra i aquell dia ho va salvar. Va salvar aquells que potser els haurien assassinat”.

Jaume Carbonell, que tenia 14 anys a l’inici de la Guerra Civil, comentava: “Es portava una cosa soterrada, que només va faltar que hi hagués un tipus de deixar anar, d’incontrol, perquè sortissin al carrer els odis i les venjances i aquestes coses”.

“L’assumpte és que no va trigar pas gaire aquí a crear-se les patrulles de control, gent armada, gent que va anar a buscar a la nit, o sigui amb nocturnitat, a persones que van anar matant, per les cunetes de les carreteres. Hi havia una cosa que nosaltres li dèiem el cotxe fantasma, perquè anaven a trucar i a buscar gent que després apareixia l’endemà, morts per les cunetes”.

Les referències a aquell cotxe fantasma portador de la mort són nombroses entre molts testimonis vilanovins.

“Amb el cotxe fantasma es van emportar el meu promès”, recordava Concepció Ventosa.

“Ell havia ajudat a escapar un capellà que havia estat president de la Congregació Mariana a Vilanova. El meu promès havia estat membre de la Congregació, de jovenet. I un que era anarquista, una persona encantadora, aques se’n va anar amb ells. I quan volien fer baixar del cotxe al meu promès, l’amic anarquista va dir-lis: ‘Si el mateu a ell m’haureu de matar a mi’. Van estar discutint, discutint. Van tornar cap a casa i no li va passar res”.

Així doncs, els testimonis recollits donen a entendre que els grups revolucionaris vilanovins estaven dividits en dos grups.

Un sector es mostrava partidari de l’acció radical i la violència, permetent les actuacions de gent armada sense control. En canvi, un altre sector tractava d’evitar aquest tipus d’accions. Ricardo Mestre, en Ricarditu, hauria estat líder destacat del sector anarquista més ideològic, llibertari i contrari a la pena de mort.

Joan Coll confirmava aquest aspecte: “El Ricardo Mestre, el de la CNT, va fer molts favors a Vilanova i la Geltrú. Ell era un idealista. Era un home bo, va salvar gent. A l’estació de Vilanova, allà on fos”. Coll afegia que no va conèixer personalment en Ricarditu, però sí al seu germà.

A més, segons assenyalava Bonaventura Orriols, cal retrocedir en el temps i recordar un episodi succeït el 1930 per comprendre -en part- l’actitud que va mantenir el dirigent anarquista quan la CNT va esdevenir el nou poder a la ciutat el 1936.

I és que en Ricardo Mestre no hauria pas oblidat aquella reunió en la quall ell mateix, aleshores un impulsiu jove anarquista, s’havia trobat amb un regidor de l’Ajuntament vilanoví (el pare d’Orriols), que l’havia advertit d’un perill mortal que corria. Vegeu també el primer capítol.

“Ricardo Mestre es va recordar d’aquella vegada quan va parlar amb el meu pare. I això va tenir una trascendència que va salvar moltes vides”, recordava Bonaventura Orriols.

“El Ricarditu, i algun altre que ell també se’l va fer seu, van intentar aplicar aquell lema que tenien els anarquistes: ‘Contraris a la pena de mort’. Deien: ‘Hem predicat tota la vida contra la pena de mort i ara l’apliquem com aquell qui res?’. I aquell va ser un lema que li va servir bastant per a aquest efecte. Jo a la CNT li tinc un agraïment enorme… van tenir pietat d’aquella situació”, deia Orriols.

El grup anarquista pròxim a Ricardo Mestre no era l’únic que intentava frenar l’onada d’assassinats l’estiu del 36 a Vilanova i la Geltrú.

Antoni Garí apuntava: “L’Ajuntament va desaparèixer i es va formar el Comitè Local, en el qual predominava la CNT-FAI. Aquests van ser els que més mal van fer. També hi havia algun element comunista, d’ERC, d’Estat Català… Però aquests, potser era la seva feina i no es va veure, no era altra cosa que frenar aquells altres que hi havia al davant”.

Un altre episodi de solidaritat durant aquells difícils dies el recorda Joan Alemany. El seu pare era de la Lliga Regionalista, el partit catalanista de dretes, i quan va esclar la guerra, “els del Comitè van venir a buscar-lo”.

La família Alemany vivia en una casa de la Rambla i a com a veí tenien a un dirigent local del PSOE-UGT, Primitivo Laguna, originari de Santa Cruz de Mudela, Castella la Manxa.“Era un gran xicot”, recordava Alemany. “En els comitès, passa com a tot: hi havia persones bones i dolentes. I venia gent de comitès de fora i preguntaven: ‘A qui hem de pelar?’. El cas és que la meva mare, que estava desesperada perquè aleshores ja havien matat a força gent, va pujar al pis de damunt per explicar al Primitivo que el meu pare havia estat agafat”.

“I el Primitivo va respondre a la meva mare: ‘Jo li asseguro que tornaré amb el Pepitu’. Així que va anar al Comitè i els hi va dir: ‘Jo responc d’aquest home’, i ambdós van tornar a casa”.

Finalitzada la Guerra Civil, Primitivo Laguna i la seva família van marxar a l’exili. La família Alemany mai més va tornar a saber d’ells. Laguna, que durant la guerra va ser conseller-regidor a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, va morir a França uns anys després.

El 10 de juny de 1996, Ricardo Mestre -des de Mèxic- es posava al telèfon per atendre una trucada que fèiem des de Vilanova i la Geltrú.

Malgrat els 60 anys que havien transcorregut, l’antic ideòleg anarquista encara conservava perfectament al seu cap els records de quan es dedicava a salvar capellans. A continuació reproduim alguns extractes de l’entrevista:

“L’acció no meva personal, sinó l’acció dels que pensaven com jo va evitar molts disbarats. A Vilanova i la Geltrú, en general no hi va haver les disbauxes d’altres pobles i els que van contribuir molt a evitar que no es fessin érem els de la CNT”.

“Els de la CNT érem els elements que estàvem en contra de la pena de mort (…) No hi havia elements concrets que apliquessin les execucions, sinó que es va tracta de venjances personals, d’odis religiosos…”

“Nosaltres vam contribuir a salvar gent que fins i tot eren enemics nostres. Jo actuava d’acord amb les meves idees, sense fer concessions. No vaig fer concessions d’idees. Salvava la gent perquè era d’acord amb les meves idees. Jo era enemic que es matés la gent”.

Posteriorment, en una altra entrevista personal que el periodista vilanoví Jordi Castañeda va fer a Ricardo Mestre a Mèxic D.F., l’agost de 1996, l’antic dirigent anarquista va comentar: “Dels companys meus, total, n’hi havia un, que tenia bastants anys. Era l’únic que no llegia. I aquest sí, aquest volia matar els capellas i burgesos”.

La persecució dels religiosos va fer reaccionar un grup de fidels catòlics de Vilanova i la Geltrú, que van organitzar un moviment clandestí per salvar la vida al màxim nombre possible de sacerdots.

La manera de fer-ho era enviar els religiosos a Barcelona en tren, però l’estació de Vilanova estava massa vigilada. Per tant, el sistema més eficaç era anar a peu fins a l’estació de Sitges, a través de diferents rutes de fugida com el torrent del Llimonet, el canal del pantà de Foix o el camí de la Masia Cabanyes.

Rectors, vicaris i capellans -disfressats de pagesos- havien de ser acompanyats per algú que conegués el camí i també per no fer aixecar les sospites de les patrulles armades de milicians.

Bonaventura Orriols havia estat fejocista (membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya) i tenia 16 anys quan en una ocasió se li va encarregar que acompanyés a un d’aquests sacerdots fugitius a través del camí de la Masia Cabanyes. Allà l’estaria esperant el seu avi, per fer-se càrrec del passatger.

“I al sort de casa, per anar a fer aquesta gestió, la meva mare, que sabia la cosa como anava perquè no tenia un pèl de tonda, em va cridar i tot arreglant-me els cabells em va dir: ‘Encomana’t a Déu’. Jo vaig pensar ‘Sí que és seriós això’… Mira, la sort, no va passar res”.

“Però la meva mare tenia consciència que jo em posava en un fregao del qual no podria tornar a casa. I ella ho acceptava, amb generositat. I això sempre m’ha impressionat. No t’ho pots treure mai més. És una motxilla de records que portes a l’esquena que no te’ls treus mai més de sobre. Perquè va ser una cosa molt seriosa”.

Bonaventura Orriols afegia: “Tot això d’estar en la intrínguilis de la salvació dels capellans… Doncs si això havia de passar, estic content per haver-me trobat enmig. Va ser una experiència única. És clar que, millor que no hagués passat. Va ser una de les coses que ha valgut més la pena de tot el que he fet a la meva vida… N’estic molt orgullós. De vegades, potser no tenia la sensació que em jugava la vida com realment te la jugaves… Això havia passat en més d’un lloc”.

Un sacerdot que va poder fugir gràcies a aquesta organització secreta va ser el rector de Ribes. Atès que era força conegut a Sitges, calia que agafés el tren a l’estació de Vilanova.


Bonaventura Orriols i uns companys seus van estar amb ell durant unes hores, abans que agafés el tren: “El rector de Ribes ens va fer una exhortació, ens va dir: ‘Sobretot no us deixeu portar per l’esperit de venjança, ni per l’odi! Potser Déu ens castiga perquè no hem aplicat l’Evangeli com l’havíem d’aplicar. Hem d’acceptar això… Jo em poso a les mans de Déu’. Això ens va impressionar. L’endemà al matí va sortir per l’estació de Vilanova. Va arribar a Barcelona sense novetat”.

Un altre religiós que va aconseguir fugir de Vilanova va ser el pare escolapi Pompili Pagès, si bé aquest episodi té un punt de tragicomèdia.

L’escolapi havia aconseguir arribar fins a Barcelona, però a la capital catalana no coneixia ningú i va decidir tornar a Vilanova, tot i els elevats riscos que aquest retorn podia suposar per a ell.

Bonaventura Orriols i Ricardo Mestre coneixien prou bé aquest episodi, atès que el mateix Mestre en va ser protagonista. Malgrat estar separats per milers de quilòmetres i els 60 anys transcorreguts, ambdós homes van recordar i relatar una mateixa història. Aquest és l’extracte dels seus records:

“I tot d’un plegat, el Ricardo Mestre, que estava esperant a l’estació, veu baixar del tren… al pare Pompili Pagès. ‘On va vostè?’. ‘No ho sé -respon el pare- no sé on anar a Barcelona”, rememorava Bonaventura Orriols, que coneixia la història gràcies a Pagès.

“I el Ricardo Mestre li diu: ‘Aquí la cosa està molt malament. M’he cansat de treure capellans de Vilanova i ara vostè torna cap aquí? Vaig a comprar-li el bitllet. I si no sap on anar, vagi al carrer del Carme, 65, que hi ha una impremta, i allà ja el col.locaran’. Que aquell establiment era Ca l’Isern, gent que va fer pels perseguits allò que un no es pot imaginar”, deia Bonaventura Orriols.

Per la seva part, Ricardo Mestre recordava respecte aquest mateix episodi: “I veig el pare Pagès, de paisà, que arriba en el tren que jo havia d’agafar. I en aquells dies gent del POUM i aquest noi que no llegia dels nostres buscaven capellans per matar-los…”, explica Ricardo Mestre des de Mèxic D.F.

“I un any després, jo estava a la Rambla de Barcelona i em vaig trobar el pare Pagès. ‘Mestre, com esteu?’. Però ni aire de capellà… Es veia un home normal i optimista”, recordava el dirigent anarquista.

Finalitzada la Guerra Civil, el pare Pompili Pagès va tornar als Escolapis de Vilanova i la Geltrú. Va ser en aquella dura etapa de posguerra als anys 40 quan la mare de Ricardo Mestre (que estava exiliat a Mèxic) va caure malalta.

Qui es va presentar a l’escala de la casa per interesar-se pel seu estat de salut va ser el mateix Pompili Pagès. “Ell ja era aleshores el rector dels Escolapis, però públicament va dir, en ple franquisme, que era molt amic meu. Un detall simpàtic per part seva”, declarava Ricardo Mestre l’any 1996.

Ricardo Mestre, l’ideòleg dels anarquistes vilanovins, també va prestar el seu suport en l’operació de fugida del religiós Pius Pallàs, que dirigia l’Escolania de la Geltrú, segons apuntava Bonaventura Orriols.

“Es va aprofitar un dia que plovia. Des d’una sínia on estava amagat, una noia va acompanyar mossèn Pallàs fins a l’estació. Tots dos anaven del bracet i amagats amb un paraigua. Ricardo Mestre era a l’estació, pero si sorgia cap problema”, relatava Orriols.

El sacerdot va poder agafar el tren i arribar a Barcelona. Uns meses més tard, però, va arribar la notícia que mossèn Pallàs havia estat executat. El seu nom seria inclòs a la llista del funeral Caídos por Dios y por España, que les autoritats franquistes van publicar a Vilanova i la Geltrú l’any 1939.


Altres religiosos que no van poder escapar van ser el frares de la comunitat de Sant Joan de Déu, a la veïna comarca del Baix Penedès, que es dedicaven a cuidar malalts al seu centre. Dos joves vilanovins van ser testimonis de la seva mort a mans de milicians.

Un d’aquests nois  era Jaume Carbonell. “Havia acompanyat al meu pare fins a Calafell perquè havia de fer unes reparacions a les canonades d’aigua. Un amic meu va venir amb nosaltres. Mentre el pare treballava, nosaltres vam anar a jugar a la platja”.

“I quan tornàvem, llavors vam veure una furgoneta a la carretera amb tot de milicians amb els fusells, que portaven gent. Coi, vam pensar, si són els frares aquests de Sant Joan de Déu. I es van aturar a un lloc mentre nosaltres pujàvem de la platja”.

“Vam anar acostant-nos, a una distància prudencial, i senties veus. Fins que vam sentir uns trets… I allà van matar quinze frares. Això em va impactar de forma gran. Aquells frares eren joves i cuidaven malats. Però no van tenir perdó i també els van matar”, explicava Jaume Carbonell.

En aquells tèrbols dies, hi havia una persona a Vilanova i la Geltrú que quan s’escampava pel poble la notícia referent a un nou assassinat, d’algun home trobat amb un tret a la cuneta d’una carretera o en algun camp, anava immediatament cap allà per confirmar-ho. Era Martí Torrents, el jutge de pau, que aixecava acta de la troballa del cadàver.

El jutge de pau vilanoví, conegut també per la seva vocació artística, havia evitat durant els primers dies de l’esclat revolucionari que les masses destruïssin els documents que es guardaven al Registre Civil. A la gent que volia cremar aquells papers oficials, Torrents els va recriminar que allò havia estat al segle XIX “una conquesta popular revolucionària”.

Després, quan van començar a aparèixer persones assassinades, Martí Torrents es va encarregar de deixar constància d’aquests fets. Així, a les seves actes indicava el dia i lloc on s’havia trobat una persona morta, incloent-hi també els trets de bala que tenia al cos. A més, feia constar en quin lloc s’havia enterrat el mort.

Segons explicava Joan Alemany, amic del pintor Torrents, aquesta activitat del jutge de pau “no interessava al Comitè de Defensa Local”. “Ell deia que ho feia pel seu compte, de cara al futur, perquè algun dia es pogués explicar a les famílies de les víctimes en quines circumstàncies s’havien trobat els cadàvers”.

Quan va acabar la guerra, però, un enemic del pintor va voler utilitzar les actes redactades sobre les morts com a prova inculpatòria contra Martí Torrents. “La persona que el va denunciar davant les autoritats franquistes el va acusar d’haver comès 40 assassinats”, recordava Joan Alemany.


En l’àmbit econòmic, la primera de totes les mesures que va prendre el Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú va ser ordenar la rebaixa dels lloguers d’habitatges.

Segons apuntava el líder anarquista Ricardo Mestre, “va ser la nostra primera iniciativa. La gent que pagava entre 20 i 50 pessetes va gaudir d’una rebaixa del 25%. Tenint en compte els sous que aleshores es cobraven, aquells lloguers eren massa cars”.

Però el Comitè també va ordenar la confiscació d’edificis i diners que pertanyien a ordres religioses, organitzacions de dretes o propietaris privats considerats com a feixistes.

Així, van ser confiscats el local dels Carlistes (situat al carrer Sant Joan, 21); el col.legi de les Concepcionistes; el local dels Escolapis (al carrer Sant Gervasi, 42); la seu de la Lliga Regionalista (a la rambla Principal, 46), etc.

També es van comissar algunes cases privades de persones considerades com a feixistes, i que havien fugit del municipi.

A més, el Comitè també s’encarregaria de recaptar (entre diferents persones suposadament desafectes al nou poder revolucionari) uns nous impostos anomenats “tributs de guerra”. Aquesta recaptació es va portar a terme mitjançant la confiscació dels dipòsits bancaris dels afectats.

No obstant això, quants elements realment feixistes existien a Vilanova i la Geltrú el juliol de 1936?

Xavier García contestava categòricament: “Cap ni un! A Vilanova, segons les meves referències, hi havia un parell de xicots d’extrema dreta, romàntics de paraula, però de fets res de res”.

Sobre aquesta mateixa qüestió, Bonaventura Orriols apuntava: “Els de la Federació de Joves Cristians vam ser perseguits com a feres, com a feixistes. I no n’hi havia cap. Cap!”.

“Me’n recordo d’un bon militant de Vilanova, fill d’emigrants castellano-parlants, que em va dir quan marxava cap al front com a soldat republicà: ‘Sempre donaré gràcies a Déu per haver caigut en mans de la Federació, perquè si no hauria anat cap a la Falange Española. I en canvi la Federació m’ha donat un ideal que l’agrairé sempre’…”

“…Pobre xicot, no el vaig veure más més perquè va morir a la batalla de Terol… Això et demostra que nosaltres no èrem de la part que es va sublevar, ni molt menys. Però ens hi van considerar i ens van tractar com a tals”.

El mateix estiu de 1936, les fàbriques i les propietats agrícoles de Vilanova i la Geltrú són col.lectivitzades. Cada empresa va passar a estar dirigida per un “comitè de control obrer”.

Jaume Carbonell comentava al respecte: “Les fàbriques estaven sota el comandament d’uns comitès de control dels mateixos treballadors i tècnics, perquè en la majoria de casos els caps o dirigents havien fugit o els havien matat”.

“O sigui que a tot arreu hi havia comitès de control. Després va venir la cosa de les col.lectivitzacions, que se’n deia, d’agrupar això d’acord amb el model soviètic, no?”.

Carbonell afegia: “Per exemple, recordo que allà a la plaça de l’Ajuntament hi havia els barbers però col.lectivitzats. No cada un a la seva barberia…Doncs tots els barbers junts”.

Per la seva part, el líder anarquista Ricardo Mestre guardava un record molt positiu sobre la nova organització del treball que els revolucionaris van imposar. “De les col.lectivitats quasi totes van funcionar molt bé. En mans dels treballadors, la gent complia els treballs, no s’aprofitaven de la situació. No, clar, eren ells qui determinaven les normes. No era un burgès que els coaccionava. Eren ells mateixos, que sabien que la producció havia de tenir un rendiment”.

Una col.lectivitat de la qual Ricardo Mestre es mostrava molt orgullós era la del pa: “Els forners van quedar com a distribuïdors del pa. Vivien a costa de la col.lectivitat i va funcionar molt bé”. L’antic dirigent de la CNT remarcava: “Aquesta experiència històrica d’una revolució social, des del punt de vista econòmic, era una revolució la Vilanova col.lectivitzada… Era una solució social”.

En esclatar la Guerra Civil, cada partit o sindicat va crear el seu propi petit exèrcit, milícia o columna. Així, el 15 d’agost de 1936, va sortir de Vilanova i la Geltrú un grup de 49 voluntaris, reclutats per Estat Català, per participar a la invasió de Mallorca, illa que estava en mans dels sublevats.

No obstant això, la major part d’aquests joves voluntaris no havia rebut mai cap mena d’instrucció militar.

Joan Mestres, com a membre de la columna vilanovina d’Estat Català, tenia 18 anys quan va pujar a bord del vaixell Isla de Tenerife, que els havia de portar fins a Mallorca. “Van pujar amb nosaltres uns guàrdies d’assalt, que ens van ensenyar a muntar, carregar i descarregar l’arma. Era un fusell pelat, no te’l podies penjar. No hi havia cartutxeres. Et donaven les capses de munició i què havies de fer? Posar-te-les a la butxaca”.

Les columnes van aconseguir desembarcar a Mallorca, però amb poques municions i gairebé sense menjar. Joan Mestres recorda que alguns milicians van assaltar masies de l’illa per proveir-se d’aliments.

Després d’uns dies de lluita, el govern republicà va ordenar que les milícies es retiressin i tornessin cap a la península.


Un altre grup de voluntaris vilanovins, de les milícies del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), van marxar al front de l’Aragó. A Estrecho Quinto, província d’Osca, van morir vuit d’aquests joves el setembre de 1936, segons va informar el Butlletí.

En Pau Albà, que era pagès, indicava: “Molts volien anar cap a l’Aragó, hi havia molts voluntaris, perquè els semblava una cosa de riure… I passats dos o tres mesos tornaven, o abans”.

Un temps més endavant, quan el govern republicà va decretar les primeres mobilitzacions obligatòries de soldats, Pau Albà i uns germans de la seva dona van escapar de Vilanova i la Geltrú per evitar ser reclutats i enviats al front. El grup es va amagar durant uns mesos als boscos de la Catalunya interior. “Jo en vaig ser això que ara en diuen un insubmís”, deia Albà amb un mig somriure.

A la tardor de 1936, els combats s’havien intensificat a Madrid i les autoritats republicanes van evacuar grans contingents de nens madrilenys cap a Catalunya.

Santos Robles González tenia dotze anys quan va posar els peus per primer cop a l’estació de tren de Vilanova i la Geltrú després d’un llarg viatge des de la capital d’Espanya. Ell formava part d’un grup de quaranta nens refugiats d’entre 4 i 12 anys d’edat.

“Des de l’estació ens van portar al Circol Catòlic, que llavors havia estat confiscat per la CNT i la FAI, i eren els menjadors. Va ser allà on ens van donar el dinar. I en això que vénen unes senyores, ens donaven petons, ens abraçaven i ens deien: ‘Pobra canalla, pobra canalla!’. Nosaltres pensàvem: què hem fet perquè ens titllin de canallas? Perquè en castellà, és clar, la paraula canalla té un altre significat. No ens vam assabentar fins més tard que canalla en català volia dir els nens petits”.

Aquella mateixa tarda, la “canalla madrilenya” va ser traslladada a la masia de Solers. Allà, la vida va ser fàcil i entretinguda durant el primer any, segons relatava Santos, entre jocs i visites a la platja que els nens mai no havien vist. Acabada la guerra, Santos Robles no tornaria a Madrid, sinó que es quedaria a viure a Vilanova i la Geltrú.

Un altre grup de nens refugiats que també procedia de Madrid estava format per alumnes del Colegio San Ildefonso, conegut ja aleshores per les seves intervencions al sorteig de la Lotería Nacional. Podeu llegir també la història del nen madrileny Antonio Nieto Rodrigo, que va ser acollit per la familia de Jaume Vila.


[El juny de 1993, l’associació d’exalumnes del Colegio San Ildefonso va voler que el sorteig extraordinari “Niños de San Ildefonso” se celebrés a Vilanova i la Geltrú, com a reconeixement a la ciutat que els va acollir durant la Guerra Civil. Després d’una recepció oficial a l’Ajuntament, el grup va baixar a peu fins a la platja, on es va celebrar el sorteig. La majoria d’aquells avis no havien posat els peus a la ciutat des de feia 54 anys però malgrat el temps transcorregut, van reconèixer immediatament la Rambla i la plaça de la Vila. Segons van explicar durant la seva visita, quasi tots ells van tornar a Madrid a la fi de la guerra, “però sempre ens vam recordar de Vilanova”].

D’altres que també van passar els anys de la guerra en domicilis que no eren els seus van ser les monges de Vilanova i la Geltrú.

En esclatar la revolució al juliol de 1936, aquestes dones van ser obligades a abandonar els convents. Amb una excepció, les monjes de la Casa d’Empara, que van passar a prestar servei a l’hospital Sant Antoni. Totes les altres es van dispersar. Algunes van quedar amagades en cases particulars i d’altres van tornar als seus llocs d’origen.

Els pares de Jaume Carbonell van oferir aixopluc a una d’aquestes monjes. “Era una monja de les Concepcionistes de la Puríssima, que va venir a casa nostra i durant tot el temps que va durar la guerra s’hi va estar”.

“Que precisament no va tornar al convent, sinó que es va casar amb el botiguer que havia quedat vidu d’allà prop d’on vivíem nosaltres. I doncs això, que no va tornar al convent. Era una noia jove…”

3ª PART: LES PENÚRIES DE LA GUERRA

%d bloggers like this: