Archives for category: 3ª PART: LES PENÚRIES DE LA GUERRA

Albarina era una nena madrilenya que tenia 11 anys quan va ser acollida al domicili del vilanoví Antoni Garí Corella l’any 1937. La nena -una refugiada de guerra- formava part d’un dels nombrosos grups d’infants que havien estat evacuats de Madrid per ordre del Govern republicà, atès que la capital d’Espanya estava essent sotmesa a bombardejos diaris.

El pare d’Albarina, militant del Partit Comunista d’Espanya (PCE), havia batejat els seus altres tres fills amb els noms de Trotsky, Darwin i Pepe. “Aquest últim era l’únic que tenia un nom cristià”, recordava Antoni Garí.

“Albarina era una nena molt eixerida. En aquella època, la verdura es venia racionada al pavelló de la plaça de les Casernes i ella tenia una especial gràcia: es canviava el vestit i es tornava a fotre a les cues, i així sempre agafava una cosa més del que potser agafava un altre”.

Antoni Garía afegia: “Molts anys després, quan ella ja era casada i tenia fills, juntament amb el seu home van venir a visitar-nos. I el seu marit em va dir: ‘Els haig de felicitar, perquè la meva muller és madrilenya però el seu caràcter és català’… L’havíem criat com si fos una filla nostra”.

L’arribada continuada de refugiats a la ciutat va ser una conseqüència directa de la Guerra Civil. A Catalunya n’hi havia prop d’un milió de persones refugiades. Unes 800 es van establir a Vilanova i la Geltrú, molts d’ells nens.

Les masies Soler i Solicrup van esdevenir colònies infantils per a refugiats, però quan les autoritats republicanes ja no van poder sufragar aquests centres, els infants van haver de marxar a diferents destinacions. Uns van anar a França i d’altres van ser allotjats en domicilis particulars de vilanovins.

El nen Santos Robles, refugiat madrileny, va anar a parar a la casa de Joan Inglés i Maria Calvó. Aquesta família, però, es va quedar sense recursos i per aquest motiu van sol.licitar a les autoritats municipals que una altra casa pogués acollir el nen. Per aquella època, Santos Robles s’havia fet amic del nen Miquel Fraire Ventosa, fill d’una família de pescadors. Gràcies a aquesta amistat, els de Ca’l Rap van oferir aixopluc a Santos Robles.


“Allà eren quatre fills, i jo cinc, però a Ca’l Rap -o a Ca la Montserrat o Ca l’Isidro que era com també els coneixien- tots érem iguals. Això sí, la mare de vegades, si havia de comprar una camisa, la comprava aquesta setmana a tu i d’aquí a dues a l’altre. Però allà tots érem iguals. I d’estimació, jo, els meus germans…Com a germans”.

El Comitè de Defensa Local, l’òrgan de poder revolucionari que s’havia creat el juliol de 1936, va passar a dir-se Consell Municipal el setembre del mateix any.

El sindicat CNT, que era la força dominant, va intentar posar en marxa al llarg dels mesos següents les bases d’una nova societat, sobretot a través de profundes reformes en el terreny econòmic i en els aspectes educatius.

Així doncs, tal com vam veure al capítol 23 (Els obrers prenen el control de les fàbriques), els anarquistes van impulsar el comunisme llibertari, que a la pràctica volia dir la col.lectivització de quasi totes les activitats econòmiques.

El Consell Municipal també va ordenar l’obertura de nous centres educatius per escolaritzar tots els nois i noies fins a 14 anys d’edat. Algunes de les antigues escoles religioses van ser confiscades i transformades en centres d’ensenyament públics.

D’aquesta manera, el col.legi de les Teresianes va ser habilitat com a grup escolar Lenin; la seu de l’Ateneu vilanoví (a la rambla Principal, 10) es va convertir en el grup escolar Natacha; i el col.legi Divina Providència va ser transformat en l’escola Espartacus.

Jaume Carbonell, que en aquells moments estudiava batxillerat, assenyalava respecte aquests canvis en el sistema educatiu: “Tot l’ensenyament era normal. El que va desaparèixer van ser les classes de religió. Però una variació radical o dràstica, de fet, no hi va ser”.

A més, per satisfer una vella aspiració de la comunitat educativa de Vilanova i la Geltrú, el Consell Municipal va aprovar la creació d’una Escola Municipal de Música. El nou centre es va instal.lar a l’edifici de castell de la Geltrú i el seu director seria el mestre Francesc Montserrat, impulsor de moltes activitats musicals. Hi havia, però, un inconvenient: faltaven els intruments musicals per poder començar les classes.

Aquesta manca de material va ser resolta gràcies a Ricardo Mestre, el dirigent de la CNT, que recordava els fets de la següent manera: “Atès que hi havia molts xalets, moltes cases abandonades, totes estaven a disposició del jutge, que era jo. I totes tenien pianos de cua molt bons. Amb el mestre Montserrat visitàvem a les tardes els xalets abandonats. El Montserrat mirava la qualitat del piano executant alguna peça i el que era bo s’enviava al castell de la Geltrú”.

“No sé què va passar-li al Montserrat, perquè això era col.laborar moralment amb la Revolució”, afegia Ricardo Mestre. En efecte, Francesc Montserrat seria processat per les autoritats franquistes. Segons va constar a l’expedient, el mestre de música va ser denunciat per haver estat durant la guerra un “lladre de pianos”.

Així doncs, Ricardo Mestre, l’ideòleg dels anarquistes vilanovins, un home que abans de la guerra es guanyava la vida gràcies a un quiosc, estava fent de jutge.

Aquesta insòlita situació s’explica per les pròpies circumstàncies de la Revolució, en la qual van deixar de tenir valor les estructures convencionals de la Segona República. De fet, el jutge de primera instància i instrucció de Vilanova i la Geltrú havia fugit amb l’esclat de la guerra. Aleshores, i per resoldre una sèrie de problemes laborals i socials pendents, el Consell Municipal havia de cercar un substitut, una persona que administrés justícia.

En un principi, algunes veus van suggerir que calia un llicenciat en dret. Ricardo Mestre, que formava part del Consell Municipal, va mostrar la seva disconformitat: “Jo m’hi vaig oposar. Vaig dir que estàvem en una societat d’economia col.lectiva que està al marge de les lleis naturals de la república burgesa i per tant un advocat ara no podria jutjar amb regularitat, atesa la situació econòmica de la localitat, declarava Ricardo Mestre durant una entrevista amb el periodista vilanoví Jordi Castañeda realitzada a Mèxic l’agost de 1996.

La solució adoptada pel Consell Municipal va consistir en escollir el mateix Ricardo Mestre com a nou jutge de Vilanova i la Geltrú.

El maig de 1937 es van produir greus enfrontaments a Barcelona entre les masses de la CNT, de la FAI i del POUM, per un costat, i les forces estatals de la policia republicana, el PSUC i ERC per l’altra. Una guerra civil dins una Guerra Civil.

El motí, malgrat estar desautoritzat pels caps de la CNT, va cessar després de tres dies de lluita als carrers de la capital catalana. Es van produir unes 300 morts.

Va començar aleshores un retrocés general dels anarquistes a Catalunya, que van perdre poder davant del partit comunista PSUC i PCE. No obstant això, aquests fets van tenir menys repercussió a Vilanova i la Geltrú: la CNT va continuar essent la força dominant al Consell Municipal, amb l’anarquista Joan Recasens com a alcalde.

Joan Recases Fabré havia estat designat alcalde el març de 1937 i va exercir aquest càrrec fins a l’agost de 1938, moment en què la seva lleva va ser cridada a files i es va haver d’incorporar a l’exèrcit republicà.

Recasens, un home poc conegut fins aleshores, va fer tot el possible perquè la vida quotidiana de Vilanova i la Geltrú recuperés certa normalitat.

Xavier García recordava així la figura d’aquest dirigent: “És que en Recasens, que era l’home de la CNT a Vilanova, era un home molt centrat i molt equànim, i l’exercici del govern municipal li va ensenyar a mirar-se les coses amb calma. No representa res en el conjunt de l’acció de la CNT global”.

A principis de 1939, Recasens fugiria a França. Durant l’ocupació nazi del país veí, va romandre en la clandestinitat i a la fi de la Segona Guerra Mundial es va instal.lar als extraradis de Marsella, segons explica Francesc Xavier Puig Rovira al llibre Vilanova 1936-1939. El govern municipal i altres aspectes.

A causa d’una malaltia que va mermar les seves capacitats, Recasens va haver de treballar al seu domicili amb una màquina de tricotar. Va morir el febrer del 1975, quan tenia 70 anys.

Una de les persones que s’havia oposat fermament al fet que Vilanova i la Geltrú tingués alcalde va ser el socialista Miguel Soler Bastero, l’advocat i antic administrador de Correus, que a poc a poc veia com minvava el seu poder al Comitè de Defensa Local i posteriorment al Consell Municipal.

Ricardo Mestre assenyalava sobre aquest personatge: “Soler Bastero havia d’assumir els acords que preníem al Comitè, sense votar. Ell no podia fer res més. En l’aspecte personal, no sé per quina raó, li tenien molta antipatia”.

Segons explicava Joan Mestres, antic ajudant de Soler Bastero, el dirigent socialista va quedar vidu i va començar a tenir relacions sentimentals amb la propietària d’una botiga de roba, el marit de la qual era un home de dretes que havia fugit de la ciutat. Soler Bastero creuaria la frontera francesa l’any 1939 acompanyat d’aquesta dona. El que va ser un dels homes forts de Vilanova i la Geltrú durant els primers mesos de la guerra va morir a l’exili, a Montpelier, l’any 1943.

A part de les col.lectivitzacions de les fàbriques, organitzar l’acollida de refugiats de guerra o gestionar les escoles, el govern municipal revolucionari havia de fer front a d’altres aspectes quotidians però necessaris, com per exemple l’emissió de paper moneda.

Així, el maig de 1937, es van posar en circulació 30.000 bitllets d’una pesseta i 25.000 bitllets de 25 cèntims. Això es va fer perquè tothom atresorava les monedes fetes de plata i coure.

Aquella emissió municipal de bitllets quedava garantida per bitllets del Banc d’Espanya o de la Generalitat d’un import igual dipositats a la caixa municipal.

Al 1939, però, quan les tropes nacionals van entrar a Vilanova, aquell paper moneda va esdevenir autèntic paper mullat i les monedes de plata van tornar a sortir al carrer.

El 27 de juliol de 1937 un fet tràgic va impactar els ciutadans de Vilanova i la Geltrú. A set milles nàutiques davant la costa vilanovina, un hidroavió de les forces franquistes va ametrallar una barca de pesca i un dels tripulants, el patró Sebastià Ten Ribera, va resultar mort.

Santos Robles comentava al respecte: “A mar van matar un pescador; anaven a pescar i el van ametrallar. Era injust. Unes embarcacions que no portaven armament ni res, que anaven a pescar. Home! Eren persones indefenses i venien a bombardejar per aquí o metrallar”.

Els bombardejos aeris sobre Vilanova i la Geltrú van arribar uns mesos després. Les bombes dels avions del bàndol franquista van esclatar en diferents punts de la ciutat entre el febrer de 1938 i el gener de 1939.

L’estació de tren, els tallers del ferrocarril, l’antiga fàbrica de gas (al carrer Forn del Vidre) i la fàbrica Pirelli van patir diversos atacs, ja que es tractava de llocs considerats com a objectius militars estratègics. A més, però, van caure bombes sobre sínies i horts, que també van causar víctimes mortals.

En total, aquestes accions de guerra van causar 17 morts a la ciutat. Malgrat això, Vilanova i la Geltrú, a diferència d’altres localitats catalanes, no va patir bombardejos aeris destinats a causar grans matances entre la població civil.

Una fàbrica que va ser bombardejada més d’un cop va ser el taller de la Calibradora, que treballava com a indústria de guerra. Concepció Ventosa vivia en aquest lloc, ja que aquí era on treballava el seu marit.

Els efectes del primer bombardeig, segons relatava, van ser molt espectaculars: “Hi havia una bàscula… El plat de la bàscula va anar a parar darrere una sínia, a cent metres, va volar i el sostre va quedar completament ensorrat. Feia una tristesa. I mira, les màquines més importants no van quedar danyades… I al poc temps tornaven a treballar”.

Segons afegia Concepció Ventosa, a partir d’aleshores un noi es quedava al terrat de l’edifici, guaitant per si venien avions per bombardejar. A més, es va construir un refugi per als treballadors de la Calibradora.

De fet, per donar protecció als ciutadans, es va accelerar la construcció de refugis antiaeris i es van arribar a fer una dotzena. Els més importants estaven situats sota la plaça de les Neus i sota la plaça de la Vila. Cap refugi, però, es podia considerar acabat.

No obstant això, quan la ràdio donava el missatge d’alerta (“Vilanovins, hi ha perill de bombardei aeri. Aneu als vostres refugis”), aquests llocs s’omplien aleshores de veïns. Algunes persones hi anaven amb els seus matalassos i tot, per si calia passar la nit sencera allà. En canvi, d’altres preferien quedar-se a casa seva, on havien construït refugis particulars.

I alguns, els més joves, segons explica Jaume Carbonell, feien coses insòlites: “Recordo que amb tota la colla que érem, anàvem per la Rambla i esperàvem que hi hagués perill de bombardeig. Perquè llavors s’apagaven els llums, tocaven les sirenes i el que passa en aquests casos: empaitàvem les noies i corredisses per la Rambla i aquestes coses que es fan…”

També es van construir búnquers i nius de metralladores a les platges de Vilanova, en previsió d’un desembarcament de tropes enemigues, que mai no va succeir.

[Bona part dels bombardejos aeris contra la costa catalana i valenciana durant la Guerra Civil van ser llançats per avions italians que aleshores tenien la base a Mallorca, tal com reflecteix aquest video anomenat “Aviazione Legionaria”. Es tracta d’un film propagantístic de la Itàlia feixista dirigida aleshores per Benito Mussolini]

L’any 1937 -superada l’etapa revolucionària dels primers mesos de la Guerra Civil, les autoritats republicanes imposen un nou model d’exèrcit regular, que substitueix les columnes de milicians, poc efectives.

És un temps d’economia de guerra, de mobilització massiva i de grans esforços humans i materials.

Aleshores, comencen a ser cridades successives lleves que aniran a lluitar al front contra l’exèrcit franquista. Homes de 30 i 40 anys de les lleves de la reserva, però també nois de 17 i 18 anys – la Quinta del Biberó– marxen a lluitar a la guerra.

Uns 2.000 vilanovins d’entre 17 i 40 anys van ser mobilitzats per lluitar a les files de l’exèrcit republicà. Un total de 190 d’aquests homes van morir al front. Molts van caure a la zona de Lleida, a Terol i a la batalla de l’Ebre, que va començar el 25 de juliol de 1938.

Joan Coll participa a la batalla de l’Ebre: “Vaig tenir una alegria quan, al cap d’uns dies d’estar allà, vaig veure un tanc… Dalt del tanc, a la torreta, hi havia de tinent el Martí Miret, fill de la farmàcia Miret. I caram! No saps per què, però en terres llunyanes, que hi ha foc, quan veies un de Vilanova, més que familia!”.

Respecte als combats en què va participar, Joan Coll recordava: “Generalment guanyava, tant si atacaves com et defensaves, el que podia aconseguir que la seva granada caigués a la trinxera enemiga. Llavors venia el pànic”.

“Mentre aquells no poguessin tirar la granada a la trinxera, tu tiraves a ells. I mira, mataves. Mataves perquè hi anava la teva vida. O sigui, no eres un home que pensaves. No eres el Coll… eres una bèstia que defensava la seva vida”.

Per la seva part, el vilanoví Josep Surroca recordava tristement que durant la guerra va haver de caminar “per sobre de molts cadàvers”.

També hi va haver vilanovins que van lluitar amb les tropes de Francisco Franco i alguns d’ells van arribar a ser oficials. “Es tractava de catòlics que el 18 de juliol de 1936 van sortit pitant de Vilanova i la Geltrú”, apuntava Bonaventura Orriols.

A d’altres joves vilanovins, en canvi, l’esclat de la Guerra Civil els havia agafat en la zona sublevada mentre feien el servei militar i per tant ja no van poder tornar a Catalunya.

Les desercions també eren una forma de passar-se a les files dels futurs vencedors. Joan Mestres, que amb 20 anys havia estat nomenat sergent dins l’exèrcit republicà, recordava bé un d’aquests episodis: “Vam arribar a un lloc que es deia Molinos. Aquella mateixa nit, es va passar a zona nacional tot un pelotó complert que estava manat per un altre sergent, un xicot d’aquí de Vilanova, que el seu pare era militar”. Posteriorment, Mestres entraria a l’Escola de Guerra i, en superar el curs, passaria a ser oficial d’Estat Major de l’exèrcit republicà.

Una altra deserció que en aquella època va ser molt comentada va ser la protagonitzada per un grup de 18 soldats vilanovins i 5 de Canyelles. L’objectiu no era anar a reunir-se amb les tropes franquistes sinó, simplement, tornar a casa.

Aquest intent de deserció es va produir l’any 1938, segons recordava Joan Coll, que formava part del grup desertor. “Tots érem canalla, de la Quinta del Biberó. Era un diumenge, quan des de Calaf vam començar a caminar en direcció a Vilanova. Quan vam passar per Igualada, els que guardaven el poble es creien que passaven tropes i el que passaven eren desertors”.

Finalment, però, els joves reclutes van ser descoberts i fets presoners. Van ser amnistiats pel Govern uns mesos després i reenganxats a l’exèrcit.

Els soldats que tenien l’oportunitat de gaudir d’un permís i podien tornar a passar uns dies a la ciutat es trobaven amb una Vilanova i la Geltrú desconeguda per a ells.

El soldat Bonaventura Orriols, de la “Quinta del Biberó”, explicava que ell generalment arribava quan ja era de nit “i el que em feia més tristesa era no trobar cap amic. Tots estaven movilitzats. A la Rambla, els fanals estaven pintats, no es veia res. Les noies… Senties els riures, veies el foc de les cigarretes de qui fumava… Els carrers tan estimats pels quals passaves i no trobaves cap amic. Era trist… Em feia una tristesa enorme Vilanova quan la guerra, sí… És terrible. Això, els joves d’avui dia, tant de bo no els hi passi mai”.

A mitjans de l’any 1938, a Vilanova es publicaven llistes de manera continuada amb els noms dels soldats que morien al front. Antoni Garí recordava: “Tothom tenia el pensament en les víctimes que anaven caien. I això, sembla que no, perjudica. La sensació aquella que ens coneixíem tots…”

Al bàndol republicà ja era evident l’erosió de la moral arran de les derrrotes militars i l’avanç de les tropes franquistes.

Es donava la circumstància que si algú treballava en una indústria considerada de guerra podia deslliurar-se d’anar al front. A Vilanova i la Geltrú aquest era el cas, entre d’altres, de la Pirelli, però moltes mares -amb fills al front- van protestar.

Jaume Carbonell indicava: “A Pirelli hi havia una sèrie de gent que no anaven al front considerats com a imprescindibles, pel fet de ser fàbrica de material de guerra. Però hi va haver tantes protestes per casos d’enxufats i d’enxufisme, que llavors hi va haver una odre i var anar molt gent d’aquesta al front, a la guerra”.

Així doncs, la Pirelli es va quedar amb menys personal i els encarregats de la fàbrica van haver d’anar a l’institut de secundària a demanar nois joves que poguessin fer d’oficinistes. Va ser així com Jaume Carbonell, que aleshores tenia 16 anys i feia quart de batxillerat, va entrar a la Pirelli.

No només les morts al front o els bombardejos aeris minaven la moral a la reraguarda republicana. La gana feia estralls.

De fet, els habitants de Vilanova i la Geltrú s’havien hagut de sotmetre a un sistema de racionament dels aliments des del desembre de 1936. Jaume Carbonell explicava al respecte: “L’enrenou que causa una guerra es va veure per descomptat reflectit en els subministraments alimentaris. Llavors va venir l’edició de les cartilles que en deien de racionament”.

Les esmentades cartilles disposaven d’uns cupons que s’anaven retallant i que es besvanviaven a les botigues o punts de distribució dels aliments. “Que tal dia donaven cigrons en tal lloc, tal dia carn o tal altre, contra lliurament del cupó número 10 o número qual, o sucre, etcètera”, recordava Jaume Carbonell.

“La meva mare havia de fer coses que no s’havien fet mai. Me’n recordo que al pelar les patates, per fer patates fregides o bullides, les pells, que tota la vida s’havien llançat, dons aleshores no. Les pells, ben rentades, es fregien després com a part del menú”.

Algunes famílies podien afegir uns aliments extres a la seva dieta si disposaven dels diners i dels contactes necessaris. Es tractava de recórrer al mercar negre, més conegut com l’estraperlo.

Segons indicava Antoni Garí, “hi havia gent que anava cap a Amposta i portaven oli, arròs… i ho venien amb preus crescuts. Això va fer possible que es mengessin coses que potser no s’haurien pogut menjar”. Segons afegia, però, quan li va tocar anar al front va passar gana de debò. “Allà fèiem bolets. Les llenties eren l’aliment nacional. I sort tenia el que en podia menjar”.

Una altra manera d’obtenir menjar era a través dels intercanvis. Santos Robles, que vivia amb una família de pescadors a la platja de Vilanova, explicava que “els pagesos del Penedès baixaven i portaven pa, oli, patates… I a canvi nosaltres els donàvem arengades”.

Si no es tenien diners suficients per comprar menjar als estraperlistes, ni arengades per fer intercanvis d’aliments, els més agosarats -i desesperats- marxaven als camps a robar tot allò que fos comestible. Segons explica Joan Coll, a aquests individus se’ls coneixia com la brigada del sac.

“Aquestes persones, atès que tenien poc menjar a casa seva, agafaven un sac i sortien pels afores. I tot ho arreplegaven, tot a dins del sac. Així portaven menjar a casa seva. Era de nit que ho feien”.

Evidentment, les conseqüències de tan espartanes dietes eren ben visibles. De persones grasses no se’n veien pas en aquella època, segons han explicat molts testimonis.

Concepció Ventosa, la filla de l’històric dirigent d’ERC Joan Ventosa i Roig, que aleshores treballava per a la Generalitat, apuntava: “A casa no van entrar mai ni 100 grams de sucre que no fossin adquirits normalment. O sigui que el mercat negre no existia per a nosaltres. Amb això la mare sí que era estricta”.

“La gent no es creia que amb un càrrec oficial del pare no entrés a casa més menjar que en una altra família”, remarcava la filla del polític. “La meva mare es va aprimar 30 quilos i la meva germana es va aprimar 20. I jo també em vaig aprimar…Tots”.

Josep Surroca deia: “Perquè resulta que a cada poble hi havia un comitè, un comitè vol dir una junta, i aquests tot el menjar que venia de l’exterior, de Rússia, era per a ells, per als comitès. I el poble, com el meu pare i els meus germans, es fotien de gana. S’havien de fotre les fulles de col!”.

Decenes de persones van passar els anys de la guerra amagats a les seves pròpies cases. Alguns temien ser detinguts sota el pretext que eren simpatitzants dels franquistes. D’altres no volien ser reclutats i enviats al front. Els seus familiars deien que havien fugit, però en realitat mai es van moure de Vilanova i la Geltrú.

Segons assenyalava Joan Coll, “els que estaven amagats, els fugitius, sortien de nit a respirar l’aire al terrat de casa seva, o al jardí o al pati. Perquè de dia estaven amagats. La claustrofòbia també t’afecta. “El que tenia por s’amagava. Això era la vida a Vilanova”.

Xavier García tenia un familiar que estava en aquesta situació. “Hi havia dos cosins; l’un sacerdot i l’altre seglar, que els van tallar el coll. El sacerdot, poques setmanes després del 18 de juliol, simplement per ser capellà. I l’altre, que es va refiar d’una amninista que va promoure Juan Negrín, el primer ministre, dient que els que estiguessin amagats que sortissin. Ell estava tip d’estar amagat. Es presenta i quan estava dins de la caserna també li tallen el coll…”

Així doncs, i malgrat que al 1938 ja s’havia superat l’onada revolucionària i imperava cert ordre al carrer (“ordre comunista, però ordre al cap i a la fi”, indicava Bonaventura Orriols), moltes persones encara tenien raons per amagar-se o dissimular.

En aquestes circumstàncies d’esglésies destruïdes i milicians anticlericals armats disposats a matar capellans, van sorgir les misses clandestines.

Un jove monjo jesuïta, el pare Puig-Gros, visitava Vilanova i la Geltrú cada quinze dies. Arribava en bicicleta des d’Igualada, cap a la mitja tarda, vestit com un civil més. Aleshores, dues joves l’acompanyaven de manera discreta a visitar els malalts i moribunds, que rebien els auxilis espirituals.

El monjo també feia d’altres visites secretes per impartir batejos i atendre confessions. L’endemà al matí, es feia una missa en un domicili particular amb un màxim de 30 persones.

Bonaventura Orriols va participar en algun d’aquests oficis religiosos fets d’amagatotis. “Les misses clandestines eren una cosa impressionant. És bonica una missa de Festa Major…. Però no té comparació amb aquella missa celebrada en una calaixera, sense ornaments, amb la veu baixa… Unes espelmes enceses, sabent que tots ens jugàvem la vida per estar presents allà. I això s’ha d’haver viscut per comprendre el valor d’aquella eucaristia”.

Si els assistents a la missa clandestina eren enxampats per les autoritats, comentava Orriols, tots podien ser enviats a la presó Model de Barcelona “en el millor dels casos, perquè allò podia ser considerat com una reunió clandestina o el que ells volguessin”.

El novembre de 1938 finalitza la Batalla de l’Ebre, que ha durat tres mesos. En ella han mort 33.000 soldats de les tropes nacionals i 30.000 homes de l’exèrcit republicà. Les columnes franquistes ja poden avançar sense entrebancs per conquerir Catalunya.

Vilanova i la Geltrú s’omple cada cop més de refugiats i de gent que fuig. Concepció Ventosa recordava que “els últims mesos van ser molt tristos. Cada vegada es passava més gana. Nosaltres teníem la casa plena de gent, perquè primer va venir un amic del meu pare, de les cooperatives de Madrid, amb la seva dona i dos nannos. Es van quedar a la sínia. Després, van venir dues famílies de valencians, amb carros, com vam anar nosaltres més tard, carregats amb trastos. Hi passava molta gent. Intentaves ajudar-los el que podies”.

Les autoritats republicanes van ordenar aleshores als pescadors que abandonessin la platja de Vilanova i que portessin les seves barques al nord de Catalunya. “Les embarcacions van anar fins a Port-Bou, a la frontera. I allà es van quedar. Això va impedir que hi hagués peix a la ciutat durant els últims mesos de la guerra”, explicava Santos Robles, que vivia amb una família de pescadors.

El desembre de 1938 i primers dies de 1939, les tropes republicanes i milers de refugiats fugen en desbandada cap a Barcelona, passant per Vilanova i la Geltrú.

Jaume Carbonell recorda que la carretera -plena de gent, vehicles i carros- oferia “una visió dantesca, una visió de retirada”. “I senties: ja són a Tarragona. I quan la cosa era per aquí, a Cunit, ja se sentia el retronar: canons”.

El 20 de gener de 1939 els exèrcits franquistes estan a les portes de la ciutat. Els carrers són buits. La gent està amagada a casa seva. D’altres han decidit carregar les seves pertinençes en un carro o en un cotxe i fugir cap a França, cap a l’exili.

No obstant això, a la Pirelli hi ha una intensa activitat: han arribat uns tècnics soviètics acompanyats d’un intèrpret. Els russos porten uns plànols de la fàbrica i càrregues explosives. Les ordres que han rebut de l’alt comandament republicà són ben clares: destruir la indústria de guerra més important de Vilanova i la Geltrú per no deixar-la en mans de l’enemic.

Segons explicava Jaume Carbonell, que aleshores treballava d’oficinista a la fàbrica, els tècnics soviètics van estar observant les diferents instal.lacions de la Pirelli abans de procedir a la col.locació dels explosius. “L’entrada de les tropes franquistes era imminent. Recordo que vam anar una colla a l’economat de la Pirelli, on aleshores ja no quedava ningú, i vam agafar uns queviures”.

Un cop van ser col.locades les càrregues explosives, la fàbrica és desallotjada. El midgdia del 21 de gener es pot escoltar a tota la ciutat una gran explosió. Les enormes columnes de fum que va provocar la voladura de la Pirelli es van poder veure des de quilòmetres.

No obstant això, posteriorment es van trobar alguns càrregues que no havien arribat a explotar. Havien fet malament la seva feina els tècnics soviètics? O algú va sabotejar els explosius per evitar una destrucció total de la Pirelli?

Aquell mateix vespre, les avançades de la cinquena divisió de Navarra, comandada pel general Juan Yagüe, entraran a la ciutat.

A la nit, el Parte de Guerra de Ràdio Burgos, la ràdio franquista, proclamarà: “Las tropas nacionales han entrado en el día de hoy en la importante población de Villanueva y Geltrú, centro de comunicaciones e industrial”.

4ª PART: FI DE LA GUERRA I REPRESSIÓ

%d bloggers like this: