Archives for category: 4ª PART: FI DE LA GUERRA I REPRESSIÓ

L’entrada de les tropes franquistes a Vilanova i la Geltrú va ser el 21 de gener al vespre. Molts veïns, però, ni s’havien assabentat perquè estaven tancats a casa seva o bé havien anat als refugis antiaeris. Temien que la ciutat pogués esdevenir el camp de batalla entre dos exèrcits. Finalment no va ser així i els soldats franquistes van entrar-hi gairebé sense trobar resistència.

No obstant això, un petit grup de soldats republicans, parapetats en una cruïlla del centre de la vila, van disparar trets contra les avançades nacionals. Aquestes van respondre amb foc d’ametralladores i ràpidament van eliminar l’escassa resistència.

Un oficial de l’avançada, acompanyat d’un sereno, va anar fins a la plaça de la Vila i va prendre possessió de l’Ajuntament. Allà només hi havia una persona: el vigilant de la porta.

A les dues de la matinada, un altre grup de soldats nacionals van anar fins als refugis soterranis de la plaça de les Neus, on estaven passant la nit mols vilanovins. Els hi van dir que ja podien sortir i anar a casa seva, que per a ells la guerra ja s’havia acabat.

Pau Albà i Manyé va sortir al carrer a les deu del matí del 22 de gener de 1939. Com ell, molts vilanovins més que s’ocultaven van sortir de les seves cases aquell dia. Per l’antiga carretera (l’actual carrer Habana) passaven els soldats del cos d’exèrcit marroquí de les tropes franquistes, en direcció a Sitges.

Albà, un pagès de 33 anys, haviat estat amagat a casa seva durant els últims mesos per evitar així ser reclutat per l’Exèrcit republicà. Ara, però, podia sortir a l’exterior amb la convicció que ja no hauria d’anar a la guerra.

A la plaça Cap de Creu, Pau Albà es va trobar amb Joan Raspall i Martí, un dels caps de la Col.lectivitat Agrària, el moviment que havia col.lectivitzat les terres de particulars durant l’etapa revolucionària.

“Érem amics, malgrat que no pensàvem igual, no tenia res a veure. Ens havíem barallat de vegades, perquè ell era un dels grossos de la Col.lectivitat. A vegades havíem tingut paraules”.

“I li vaig dir: què fas aquí? I ell respon: ‘Jo no he fet res’. Has fet el que no volen que facis els que entren ara. ‘Això sí, però jo no he mort ningú’. Perquè el Franco deia que qui no tingués les mans brutes de sang no el mataria”.

“Li vaig dir: jo si fos de tu m’amagaria almenys dins casa teva, que no et vegin. Estigues uns quants mesos amagat, i quan surtis, les aigües ja estaran més tranquil.les. No aniran per tot arreu com van ara. ‘Jo no m’amago’, em va respondre. I aquell home el van agafar i el van matar. I com ell, em penso que n’hi va haver d’altres”.

En efecte, Joan Raspall, de 39 anys, va ser detingut per les autoritats franquistes poc temps després. L’antic dirigent de la Col.lectivitat Agrària de Vilanova i la Geltrú va ser afusellat al Camp de la Bota de Barcelona l’1 d’agost d’aquell mateix any.

Raspall va ser un dels 18 vilanovins que van ser condemnats a mort pel règim franquista quan va acabar la Guerra Civil. La majoria van ser afusellats a Barcelona entre 1939 i 1942.

Amb la llum del dia, moltes persones van apropar-se fins a la Pirelli per veure com havia quedat la fàbrica, destruïda amb explosius el dia anterior. Al cap i a la fi, la Pirelli era la fàbrica més emblemàtica de la ciutat, símbol de la Vilanova industrial. Columnes, sostres i parets havien caigut com a conseqüència de la voladura, i gran part de la maquinària també havia estat destrüida.

Entre les runes, però, es van trobar càrregues que no havien explotat. Jaume Carbonell apuntava: “Respecte a això cadascú podrà donar la versió que vulgui, que se n’han dit diverses. Que potser els tècnics soviètics encarregats de destruir la fàbrica o van fer malament, cosa que no crec; però també que els encarregats de posar els explosius no haguessin fet totes les conexions, amb l’objectiu de no destruir el pa de Vilanova…”

“Perquè encara que l’operació de destrucció de la Pirelli havia estat dirigida per uns tècnics soviètics, els que van ajudar i posar els explosius eren gent d’aquí, gent que sabia que la Pirelli era una indústria que donava vida a la immensa majoria de famílies de Vilanova. O sigui, es podria dir: sabotatge. Sabotatge perquè la destrucció no arribés a ser total. Així i tot, la Pirelli va quedar molt destruïda”, indicava Carbonell.

Les tropes franquistes han entrat ja a Vilanova i la Geltrú i l’exèrcit republicà continua la seva retirada cap al nord de Catalunya. Josep Egea, un jove soldat veí de Sitges, estava a Barcelona en el moment que les tropes nacionals van entrar a la capital catalana. Era el 26 de gener de 1939.

“Llavors, en aquesta desbandada, venia un altre xicot de Sitges amb mi, en Toni Neblesa. I arribem a la plaça de Sants, on hi havia ja una tanqueta de les tropes de Franco. I dic al Toni: mira, tirem. Barcelona ja no era Barcelona. Era una catifa de diaris, llibres i tot pels carrers”.

Aquell mateix dia, el soldat republicà Bonaventura Orriols estava a Montcada, prop d’una fàbrica de ciment. “El meu company i jo, en veure la desbandada, vam comprendre que era el final i vam abandonar. Vam anar caminant per la via del tren i ens vam trobar amb un capità de carrabiners, policia republicana, i els seus homes. Ens podien haver detingut perquè érem desertors, però el capità es va fer càrrec de la situació i ens va deixar continuar, avisant-nos que els nacionals ja eren a Montjuic”.

Orriols i el seu company aconsegueixen arribar sense més entrebancs a Barcelona i s’acomiaden. Aleshores, el jove soldat vilanoví es dirigeix al Ministeri de la Marina, al carrer de Balmes, on trobaria els seus germans Josep i Joan Orriols i tres vilanovins amics més: Antoni Montaner, Gabriel Almirall i Ramon Sabadell.

Quan les tropes nacionals arriben i ocupen el ministeri, però, tots ells queden en una delicada situació. Al cap i a la fi, portaven els uniformes de soldats republicans.

Afortunadament per als sis vilanovins, el capitán de navío Juan Armand, conegut pels germans Orriols, intercedeix a favor d’ells. “Estàvem tots junts quan un oficial d’alta graduació dels que havien ocupat el ministeri va preguntar a Juan Armand qui érem nosaltres. Ell li va fer una petita explicació que va acabar dient: ‘De estos respondo con mi cabeza’”.

“L’endemà passat de l’entrada dels nacionals a Barcelona, vam decidir marxar a peu a Vilanova”, relatava Bonaventura Orriols. Anaven per les costes del Garraf quan un camió de l’exèrcit els va recollir. “El conduia un soldat gallec que, en veure algun de nosaltres vestit de Marina, va dir-nos: ‘Qué hay marineiros? Voy bien para Tarragona?’. Un bon xicot, que ens va deixar pujar al camió”.

Ja era de nit quan van arribar per fi a Vilanova: “Pam, pam, pam! Aquells tres trucs a la gran porta de fusta són els més bonics i esperats pels meus pares en tota la vida. Arribàvem tots tres alhora i ens retrobàvem amb tota la família”.

En canvi, un amic de Bonaventura Orriols, el soldat Joan Coll, va ser fet presoner per les tropes franquistes i enviat al camp de concentració de San Marcos, a la província de Lleó. Segons explica Coll, els oficials franquistes donaven l’oportunitat a alguns soldats republicans capturats la possibilitat d’allistar-se a l’exèrcit nacional “perquè d’aquell camp de concentració havies de sortir depurat”.

D’aquesta manera, Joan Coll (un soldat que a l’inici de la Guerra Civil havia format part de les tropes sublevades a Barcelona i que després va combatre a l’Ebre a les files de l’exèrcit republicà) tornava a ser un altre cop soldat dels nacionals a la fi del conflicte bèl.lic.

El mateix Joan Coll feia broma sobre la seva estranya carrera militar: “Jo he jurat un munt de banderes. Uns et deien: ‘Jura usted…?’. Sí, juro!. Els altres: ‘Jura usted…?’. Sí, juro!… No sé quantes vegades he jurat”.

Segons afegia Coll, uns mesos més tard fins i tot va jurar en fals als jutjats de Vilanova i la Geltrú: “Acabada la guerra, hi havia molts nois desapareguts, morts. I als seus familiars els interessava justificar la mort per repartir els béns… I ja tens al Coll als jutjats: ‘Aquest estava amb mi, el vaig veure morir’. I així en aquella casa quedaven arreglats”.

Entre el gener i febrer de 1939, centenars de vilanovins que temen represàlies  per part del nou règim s’han afegit a una caravana formada per soldats, dones i criatures, polítics i simpatitzants republicans. Tots volen arribar a la frontera.

Concepció Ventosa, que també fugia amb el seu marit cap a França, va estar uns dies refugiada en una masia prop de Figueres. En aquest mateix lloc estaven allotjats precàriament els membres del Govern de la Generalitat de Catalunya.

“En aquella masia també estaven Pompeu Fabra, Mercè Rodorera… Una manta a terra, fred, gent a tot arreu. I vaig veure el President, Lluís Companys. Ell es passejava enmig dels matalassos. Me’l van presentar i va dir: ‘Sembla que s’assembla al seu pare, aquesta noia’. Després, vam creuar la frontera”, recordava Ventosa.

L’arribada a França no va ser pas fàcil. “Anàvem fills i amics, i quan arribem a la frontera els gendarmes francesos fan baixar tots el homes. Llavors, ens quedem amb criatures petites, dones, que no sabíem què fer. Després vam trobar el meu pare. Estàvem desesperats. No ens deixaven entrar enlloc”.

“Feia un fred que pelava, muntanyes nevades. Allà, sort que repartien llet. I llavors un vilanoví, que tenia un garatge allà, en Segarra, d’una família de mariners, ens va deixar entrar al garatge i ens vam instal.lar com vam poder, enmig dels cotxes”.

Concepció Ventosa i el seu marit es van poder instal.lar a Montpelier. Després, al juny de 1939, ella i el seu home van poder tornar a Vilanova i la Geltrú, per reobrir la fàbrica.

En canvi, el seu pare, Joan Ventosa i Roig, que podia ser severament jutjat per les autoritats franquistes, va embarcar uns mesos després rumb a Mèxic, a l’exili, juntament amb la seva dona. Ja no tornarien mai més.

Milers de soldats republicans també estan entrant a França, però durant els primers dies les seves condicions de vida són molt dures, segons apuntava Josep Egea. “I quan vaig veure el camp dels ferits de guerra espanyols, allò va ser llastimós. Perquè nosaltres ho passàvem malament, però aquests pobres, sense curar ferides, brutes, que fins i tot feien pudor. I havia qui tenia tota la cama oberta… Allò era deplorable. Allò no es podia concebre en un país, França, on segons ells ens portaven 50 anys d’avançament en tot… I que tinguessin aquesta gent així…”.

Entre el 5 i el 9 de febrer, tot Catalunya queda ocupada per les tropes de Franco. Més de mig milió de persones han fugit a França.

Mentrestant, a Vilanova i la Geltrú s’havia quedat un escamot de guàrdia, format sobretot per soldats del Marroc.

Jaume Carbonell explicava: “Aquí el curiós del cas va ser allò dels moros, que van fer treure tots els duros de plata, que sabien que la gent encara tenia a casa seva. I no donaven segons quins queviures. Volien, res de paper moneda -allò era paper mullat- sinó monedes de plata, que molta gent guardava”.

Santos Robles també recordava aquest episodi: “La plata, sí. La plata era tot un valor. Els moros! Els moros van saquejar. Allà on hi havia el bar Orient, a la part de dalt, al carrer, on hi havia el Pujante, hi havia una entrada i una finestreta. I hi havia un moro allà que tenia de tot: xocolata, xuscos, melmelada… I ell: ‘plata, plata’. Saps?”.

Pocs dies abans de la fi de la guerra, el vilanoví Joan Mestres, oficial d’Estat Major de l’exèrcit republicà, té la possibilitat de marxar a l’estranger. Si ell ho vol, els seus superiors li facilitaran un passaport i els medis per arribar fins a Mèxic. Malgrat això, Mestres declina l’oferta.

“Per què no vaig fugir? Perquè vaig considerar que pel fet d’haver estat oficial no m’havien d’afusellar. No havia matat ningú, havia defensat un govern legítim, un govern aprovat pel poble en unes eleccions. Els invasors eren ells. Si hi havia justícia internacionalment ens havien de respectar…I no va ser així”, explicava Joan Mestres.

La Guerra Civil s’acaba l’1 d’abril de 1939. Quan Joan Mestres va ser agafat presoner, el jove oficial vilanoví va ser jutjat per un Consell de Guerra, que el va comdemnar a sis anys i un dia. Malgrat que va quedar en llibertat provisional, l’any 1941 va ser destinat per uns mesos a un batalló disciplinari.

Després, quan va tornar a Vilanova, va estar controlat permanentment. “Aquí m’havia de presentar a la Junta de Libertad Vigilada de tant en tant. Després, em venia la Guardia Civil a passar la revista aquí a casa.  Això va ser fins al govern Suárez, dins la transició. És a dir, que fins pràcticament l’any 1982, quan el partit socialista va guanyar les eleccions generals, vaig estar controlat per la Guàrdia Civil”.

El nou règim franquista posa en marxa una duríssima repressió el mateix dia de l’ocupació de Vilanova i la Geltrú. Els soldats i oficials que han combatut a les files de l’exèrcit republicà i que han tornat a les seves cases són els primers que en pateixen les conseqüències.

Així doncs, el 9 de febrer de 1939 entra en vigor la Ley de Responsabilidades Políticas, en la qual es dóna caràcter oficial a la “depuració” de funcionaris i treballadors perquè tothom ha de ser fidel al nou règim.

Segons recorda Antoni Garí, “per passar la depuració que exigien en aquell moment es va haver de presentar un aval de la Falange, un aval de la Guardia Civil i un aval de l’Ajuntament. Tres avals. I et deixaven en llibertat o et posaven en un camp de concentració. Això és el que va passar quan va acabar la guerra”.

Els sospitosos d’haver col.laborat amb els rojos també podien anar a parar a la tintoreria, explicava Antoni Garí.

“Aquest era un local on portaven la gent que agafaven els de Falange: hi va haver molts desgraciats que havien robat alguna cosa durant la guerra i aquests se les van carregar. En canvi, d’altres es van omplir les butxaques i havien fugit a França”.

La tintoteria que recordava Antoni Garí estava situada al carrer Teatre. “Li deien així perquè entraves blanc i sorties blau, de les pallisses que et fotien”.

Aquests locals per a l’interrogatori i tortura de detinguts també eren coneguts com les txeques.

Durant els mesos posteriors a l’abril de 1939, els soldats vilanovins que havien combatut a l’exèrcit republicà, així com d’altres persones que havien fugit de la ciutat, a poc a poc van retornant a casa seva.

Es troben, però, amb una ciutat completament diferent a la que van deixar mesos enrere.

Xavier García, per exemple, que havia estat als camps de refugiats de França i després de tornar a Espanya va ser enviat a una presó de Lleida, va tornar a posar els peus a Vilanova i la Geltrú un dia del mes de setembre.

“Vam pujar des de l’estació i quan arribem a la Pañería Sabadell, eren les nou del vespre. Llavors la ràdio donava el parte públic. I tot el jovent de la Rambla es va aturar en sec, van posar el disc de la Marcha Real i tothom amb els braços en l’aire”.

“Va ser potser l’única vegada que la meva mare em va fer el senyal i jo també vaig haver d’aixecar el braç. Perquè qui no ho feia, si el veien malament rai. I tota la Rambla aturada. Això era cinc mesos després d’acabada la guerra”.

Pocs dies després d’haver tornat a Vilanova, Xavier García va ser sotmès a un consell de guerra. Qui el denunciava era “un senyor que generosament pensava que defensava les essències de la pàtria espanyola”, en paraules del mateix García.

La base de l’acusació eren uns articles que García, quan tenia 17 anys, havia publicat al Butlletí del Comitè de Defensa Local de Vilanova. Uns articles en defensa de la República i en protesta per l’execució del líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Carrasco i Formiguera.

“Em van caure sis anys i un dia de presó per la meva ‘acció criminal’. Atès que era menor quan vaig publicar aquells escrits, només vaig complir dos mesos a la presó, a la plaça Casernes, on ara hi ha l’Escola d’Art”.

“Un any i mig després, però, com la guerra, l’exili a França i la presó era poca cosa, en Franco ens va voler acabar de redimir anant dos anys més al servei militar”, afegia Xavier García, que va ser destinat a la caserna de Lepanto, a Barcelona.

En efecte, els soldats catalans que havien combatut a les tropes republicanes van ser cridats a files de nou, però aquest cop per servir en un altre exèrcit.

Per exemple, Bonaventura Orriols va haver de complir quatre anys a la Marina, des de maig de 1939 fins al març de 1943. Aquesta llarga mili va tenir el seu origen en una ordre ministerial de març de 1939, per la qual s’ordenava la reincorporació a files de les lleves pertanyents a la “inscripció marítima” del 1938, 1939 i 1940 “procedentes de la zona liberada de Cataluña y Menorca”, segons va constar al Boletín Oficial 87. “El règim franquista va voler així castigar els catalans”, afirmava Orriols.

A Vilanova i la Geltrú, la condemna de sis anys i un dia contra els enemics de la nova Espanya liderada per Francisco Franco també va ser imposada a tres vilanovins il.lustres: el mestre de música Francesc Montserrat i els pintors Martí Torrents i Joaquim Mir.

Segons explicava Joan Alemany, amic de Montserrat i Torrents, les penes no van ser complides en la seva totalitat “però la consigna era que, per poc que fos, tots havien de pagar”.

Així doncs, el músic Francesc Montserrat va ser processat per haver estat “lladre de pianos” i Martí Torrents “per haver pres part en 40 assassinats”, segons va constar als respectius expedients.

“En el cas del mestre Montserrat, allò que va portar més cua va ser, precisament, un piano de cua molt bo”, explicava Joan Alemany. “Aquell piano, que l’havia guardat la Generalitat en un magatzem de Barcelona juntament amb d’altres durant la guerra perquè no fos destruït com a ‘instrument de la burgesia’, el va anar a recollir el mestre Montserrat i es va fer servir per donar concerts. Acabada la guerra, l’acusen d’haver robat aquest piano i d’altres més”. Vegeu també el capítol 27: Lenin, Natacha i Espartacus, les noves escoles de la ciutat.

“El mestre Francesc Montserrat políticament no era de cap partit, però ideològicament era catalanista i d’esquerres, d’ideals progressistes. El van agafar per depurar-lo”, afegia Alemany.

El reconegut mestre va passar tres mesos a la presó. L’any 1943, l’Ajuntament va oferir-li una feina com a director d’una banda municipal de música.

Pel que fa a Martí Torrents, aquest havia de fer front a una acusació molt més greu i, alhora, irreal: haver participat en 40 assassinats a Vilanova i la Geltrú durant l’onada revolucionària.

Cal recordar que el propi Martí Torrents havia deixat constància escrita d’aquests morts perquè l’any 1936 ell era el jutge de pau de la ciutat i considerava que aquesta llista de morts algun dia podria servir d’ajut per a les famílies de les víctimes. Vegeu també el capítol 21: Dos joves vilanovins presencien l’execució de 15 frares a Calafell

“El va denunciar un vilanoví enemic seu, que l’acusava, a més de més, de ser roig, catalanista i separatista”, recordava Joan Alemany.

“El cas és que en Martí Torrents va anar a parar a la presó de Girona. Diuen que el coronel que l’havia de jutjar, mentre llegia la part acusatòria, l’anava mirant. I en acabar diu: ‘Caramba, no tiene cara este hombre de haber hecho lo que dice aquí’. Es va demostrar, per tant, que l’acusació era un camelo perquè, si no, l’haurien afusellat 40 cops”, comentava Alemany.

Malgrat això, a Martí Torrents li va ser imposada la condemna de sis anys i un dia. L’artista va complir uns quants mesos a la presó i després va ser enviat al sanatori d’unes religioses.

“Jo crec que a la presó va fer comèdia i va fer veure que estava trastocat per poder anar a un lloc més còmode. La prova? Que amb les monges, on per cert va decorar l’església, no va donar cap problema”, explicava el seu amic Alemany.

El cas, però, es que quan Martí Torrents va ser posat en llibertat ja no va voler instal.larse a Vilanova i la Geltrú, sinó que va preferir adquirir una casa, que va restaurar per viure-hi, a Viladellops, entre Canyelles i Vilafranca del Penedès.

Un altre reconegut artista de la ciutat, amic de Martí Torrents, que va ser castigat pel règim franquista va ser el pintor Joaquim Mir, també a causa dels seus ideals progressistes i perquè havia simpatitzant amb la II República.

Joaquim Mir havia nascut a Barcelona l’any 1873 i l’any 1921 es va casar amb la vilanovina Maria Estalella, motiu pel qual es traslladà a viure a Vilanova i la Geltrú i ràpidament es va integrar a la vida cultural i teixit social de la ciutat. De fet, el pintor es va fer soci del Foment Vilanoví.

Als anys 30, Mir ja era un pintor impressionista famós que exposava a tot Europa i Nord-Amèrica. Quan esclata la Guerra Civil, però, Joaquin Mir es va veure obligat a canviar alguns dels seus quadres per aliments de primera necessitat.

Poc després de l’arribada de les tropes franquistes a Vilanova i la Geltrú, Joaquim Mir és empresonat per un curt període, per motius completament infundats. Va ser acusat de “tràfic de quadres”. La humiliació que va patir, però, havia estat massa forta per a ell. El pintor va morir poc després, l’any 1940.

El juny de 1939, Concepció Ventosa i el seu marit, que havien fugit a França, tornen a Vilanova i la Geltrú. “Érem un matrimoni jove, amb una criatura, però estàvem molt arropits. I ell tenia molta feina a la fàbrica”.

La filla de Joan Ventosa i Roig, un dels fundadors d’ERC, recordava vivament “la primera vegada que vaig anar al cinema i em van fer aixecar la mà. Em volia fondre. Perquè llavors et paraven la pel.lícula a mitges i et posaven el Cara al sol. I tothom s’havia de posar dret… Jo, mira, no sóc ni de punys ni de mans alçades. M’agrada donar la mà”.

Així doncs, aquelles dues salutacions -el puny tancat durant l’etapa revolucionària i la mà alçada quan van arriber els franquistes- va esdevenir un símbol d’allò que moltes persones rebutjaven per igual.

Segons recordava Xavier García, el dia de Sant Jordi de 1939, en Joan Casanovas, president de l’exili del Parlament de Catalunya, va fer un escrit adreçat als catalans que estaven detinguts a França, en camps de refugiats. “Casanovas remarcava que nosaltres no podíem ni aixecar el braç ni tancar el puny, perquè tot això anava contra l’esperit de la nostra manera de ser com a catalans i com a ciutadans”.

La Guerra Civil havia acabat, però les condicions de vida de las postguerra eren duríssimes.

Per exemple, quan les tropes nacionals van entrar a Vilanova i la Geltrú, es va instal.lar un menjador on es donava arròs i llenties. El racionament d’aliments, però, es perllongaria uns quants anys més.

Santos Robles i els seus germans eren uns xavals que anaven a l’estació a demanar menjar als soldats. “A causa d’això, ens van detenir uns homes de la Falange i ens van portar a la seva seu. No ens van fer res perquè érem joves, però van haver de venir les nostres mares a treure’ns d’allà. Els de la Falange ens van advertir: ‘En la España de Franco no se pasa hambre’. O sigui, que no podíem tornar a l’estació a demanar menjar”.

A molts llocs es passava gana. També a la platja de Vilanova, d’on eren Santos Robles i els seus amics, tots de famílies de pescadors.

I és que les barques de pesca vilanovines (que, pocs dies abans d’acabar la guerra, havien rebut l’ordre d’abandonar la ciutat) encara estaven retingudes a Port Bou, al costat de la frontera francesa. Aleshores, els pescadors vilanovins no volien abandonar les seves barques i havien d’anar per les masies pròximes a demanar menjar. No podien tornar a Vilanova i la Geltrú perquè no disposaven de combustible.

Finalment, van rebre el permís per marxar i la benzina. Durant el trajecte de tornada, però, el vaixell de guerra Canalejas intercepta les barques i demana la documentació als tripulants. Per causes desconegudes, una de les barques xoca amb el Canalejas i s’enfonsa. Els pescadors vilanovins són agafats i portats a la presó de Montjuic.

Santos Robles recordava molt intensament aquest episodi: “I nosaltres no sabíem res. Res. I llavors, al cap de dos mesos, un dia al carrer Ferrer i Vidal, veiem que baixa el pare amb un tros de sac que no portava res… He, he… Mort de gana, sense afaitar… Pobre! Quin quadre allà. Ens vam agafar tots amb ell. Ai…! les guerres són dolentes. Que no vinguin guerres, i menys entre nosaltres”.

El jove Santos Robles ja no va tornar a Madrid -d’on havia arribat l’any 1936 com a nen refugiat de guerra- sinó que es va quedar a viure a Vilanova amb la seva família adoptiva. Precisament, el seu germà adoptiu gran, Joan, va ser enviat per les autoritats franquistes al camp de concentració de San Marcos, a la província de Lleó.

“La mare va haver d’aconseguir avals i papers de bona conducta. Hi havia, però, un falangista vilanoví que donava mals informes sobre ell. Jo crec que era per motius personals. Sembla que el meu germà Joan li havia pres una xicota durant un ball. El cas és que el meu germà ho va passar malament al camp, amb febres… A vegades he vist per la Rambla aquest antic falangista, que ja és gran i va coix, a poc a poc. I penso: mira, va així pel mal que va fer”.

El balanç de la Guerra Civil espanyola és esfereïdor: prop de 600.000 persones han mort durant el conflicte, incloent-hi els caiguts als combats, les víctimes de la repressió a tots dos bàndols i els morts pels bombardejos, desnutrició i malalties.

Segons l’estudi El cost humà de la Guerra Vivil a Vilanova, de Francesc X. Puig Rovira, un total de 278 vilanovins van perdre la vida com a conseqüència de la guerra.

El conflicte bèl.lic també va tenir un altre cost, l’econòmic. Fàbriques, infraestructures i material de transport van ser objectius militars preferents durant els anys de la guerra.

La Pirelli havia estat destruïda parcialment amb càrregues explosives i per a la seva reconstrucció va caldre una inversió de 30 milions de pessetes de l’època, segons càlculs de l’empresa fets l’any 1941.

D’altra banda, les noves autoritats franquistes van posar especial interès en reconstruir uns altres edificis, les esglésies.

A Vilanova i la Geltrú, les parròquies no havien arribat a ser incendiades, però la de Sant Antoni no tenia ni sostre perquè havia estat mig enderrocada durant la guerra.

Els fidels catòlics de Vilanova i la Geltrú, però, no van trigar a comprovar que a l’Espanya de Franco les relacions dels homes amb Déu eren concebudes d’una altra manera.

Per començar, segons explicava Bonaventura Orriols, l’antiga Federació de Joves Cristians de Catalunya (institució als anys 30 havia tingut una gran força i impuls) no es va poder reconstituir.

D’altra banda, Jaume Carbonell recordava: “Aleshores molta gent va començar a anar a missa, molts que no havien anat mai perquè no tenien creences religioses. Però es tractava d’estar bé amb el règim i això va durar molts anys. S’anava a missa per compromís. Al cap i a la fi, l’Església era part integrant del nou règim perquè en sí afavoria aquest estat de coses o el protegia”.

A més, segons comentava Bonaventura Orriols, l’existència d’una Esglèsia catalana clandestina durant la guerra “no va agradar gens a les forces que van ocupar Catalunya ni a la jerarquia eclesiàtica que es va fer càrrec de la situació. Perquè l’esglèsia clandestina va ser una cosa de les més impressionants que es puguin veure”.

Orriols afegia: “Quan van entrar les tropes nacionals, l’Església va poder tornar a obrir les portes, però en una altra llengua. Ens van obligar a renunciar a la nostra. Allò de la tercera estrofa de l’himne de la Federació: ‘Som catalans i cristians que és com ser heroi dues vegades’. Els uns no es van deixar ser cristians i els altres no ens van deixar ser catalans. Un ideal tan noble, tan bonic; ser catalans i cristians. Què difícil ens ho van posar!”.

Cinc mesos després d’haver-se acabat la Guerra Civil espanyola, al setembre de 1939, esclata la Segona Guerra Mundial.


Les primeres tropes franceses que s’enfronten als soldats alemanys són les de la Legió Estrangera. Nombrosos espanyols estan allistats en aquest cos d’elit francès. Es tracta d’antics soldats republicans, que havien creuat la frontera sis mesos abans. En allistar-se a la Legió, ho feien per un període de cinc anys i després passaven a ser súbdits francesos.

Altres soldats republicans, en comptes d’allistar-se a la Legió, van optar per integrar-se a les brigades de treball civil agredades al Cos d’Enginyers de l’Exèrcit francès. Els membres d’aquestes brigades, prop d’11.000 homes, seran fets presoners per l’exèrcit alemany.

Els antics soldats republicans no seran retornats a Espanya; així ho van acordar els governs d’Adolf Hitler i Francisco Franco. El seu destí será Mauthausen, Dachau o Buchenwald, els camps d’extermini nazis on també van morir milions de jueus.

Prop de 7.000 antics soldats republicans espanyols van morir en els esmentats camps. Entre ells, dotze vilanovins que van ser deportats a Mauthausen, d’edats compreses entre els 27 i els 47 anys. Una placa col.locada en l’actualitat a la porta de l’antic Escorxador (on ara està situada l’Escola Municipal de Música) recorda les seves morts.

A l’entrada de l’escola municipal de música es troba aquesta placa en memòria dels vilanovins que van morir als camps d’extermini nazis.

El sitgetà Josep Egea, antic soldat republicà que formava part de les brigades de treball civil franceses, va ser enviat a Mauthausen juntament amb el seu pare. El viatge va ser en un tren de mercaderies que va durar tres dies.

“I vam arribar a Mauthausen, amb mig metre de neu. I encara era fosc i negre. Aleshores començava la claror. I el pare, en veure aquella claror i aquelles muralles, va ser quan em va dir: ‘D’aquí ja no sortiré mai més’… Molts dels que van morir eren gent gran, gent de 40 i 50 anys”.

“I aquesta gent allà morien per l’excés de treball. No es menjava, no hi havia calories suficients. És que si veies una fulla te la menjaves, si podies robar una remolatxa la robaves, si podies robar dues patates, crues, te les menjaves. I si no feies això, no te’n sorties”.

“I les condicions en què s’estava eren de martiri durant tot el dia. Quasi tots hi morien d’esgotament. D’altres morien perquè els mataven ells mateixos quan els hi semblava. Les garrotades eren per a tothom, fossin jueus, espanyols, polonesos o gitanos”, recordava Josep Egea.

El camp de Mauthausen va ser alliberat el 5 de maig de 1945 per les tropes nord-americanes.

El 1948, Josep Egea torna a Sitges. “Trobava a faltar la meva família. En arribar, em vaig presentar a la Guardia Civil. Em van prendre el passaport i em van dir: ‘Se puede marchar’. Però no em van donar cap paper ni documentació. Vaig estar indocumentat fins al 1950”. Després, continua Egea, va haver d’anar durant els següents 10 anys a la caserna de la Guàrdia Civil regularment “a passar revista”.

Després de la Guerra Civil, el camí de molts dirigents de l’època republicana o del període revolucionari va ser l’exili.

Per exemple, els alcaldes anarquistes de Vilanova i la Geltrú Joan Recasens i Marià Callau; o el socialista Miguel Soler Bastero van fugir a França, on es van establir la majoria d’exiliats.

D’altres van anar a Amèrica, sobretot a Mèxic, com l’exalcalde d’ERC Antoni Escofet i el seu company de partit Joan Ventosa i Roig; el líder anarquista Ricardo Mestre; el mestre Patricio Redondo; o l’exalcalde anarquista Carles Figueres.

Segons explicava Ricardo Mestre l’any 1996 a través d’una entrevista telefònica, ell va contactar a Mèxic als anys 40 amb Joan Ventosa, amb Benito Collado (secretari del sindicat de la construcció a Vilanova), i amb Patricio Redondo (l’impulsor del nou sistema d’ensenyament a Vilanova durant la guerra).

Aquest grup d’exiliats, segons indicava Ricardo Mestre, es va encrregar de recollir diners i d’enviar-lis als exiliats vilanovins que vivien a França, amb menys recursos. “Rebien correspondència, diners o paquets nostres”, comentava l’antic ideòleg anarquista.

Ricardo Mestre havia fugit de Vilanova i la Geltrú uns dies abans que entressin les tropes franquistes del general Yagüe. El dirigent anarquista va marxar a Barcelona però va haver d’abandonar la capital catalana a les dues de la matinada del 26 de gener de 1939, el dia que la ciutat va caure en poder de l’exèrcit nacional.

Mestre va creuar la frontera i va passar cinc mesos al camp de refugiats francès d’Argeles Sur-mer. Aleshores, va obtenir un permís per viatjar fins a Mèxic.

Aquest és un extracte de l’entrevista telefònica que vam mantenir amb Ricardo Mestre el 10 de juny de 1996:

– Com es va guanyar la vida quan va arribar a Mèxic?

– Vaig començar venent llibres a comissió per a una editorial i he estat quasi sempre vinculat als llibres i a les edicions.

– Mai no va tornar a Catalunya?

– No. Em vaig compenetrar amb els problemes d’aquí. Vaig tenir dos fills; estic encantat amb la meva filla.

– Va voler continuar la seva tasca?

– Sí, és clar. Sembrar llibres, sembrar lletres, fer consciència.

– Què en sap d’altres vilanovins exiliats a Mèxic?

– Alguns elements que van col.laborar amb nosaltres a Vilanova aquí a Amèrica van fer coses estupendes i han deixat un record simpàtic dintre del seu ambient. Per exemple, en Patricio Redondo, que va fer un experiment pedagògic fantàstic seguint la tècnica Freinet en un poble important de l’Estat de Veracruz, i va deixar petjada.

– S’hauria pogut evitar la Guerra Civil?

– Els militars mai no van saber que era inevitable. Això va ser una cosa terrible, que va costar tantes vides! Estupidament algunes d’elles. Quan vaig anar al front no vaig anar com a soldat, vaig anar com a mestre. Ni tan sols duia arma. Perquè jo era enemic de la pena de mort i ho continuo essent igual ara. Escolti’m, en allò que els pugui ajudar ho faré amb molt de gust, perquè la gent no oblidi el passat, que el recordin.  Que la gent no oblidi i que condemni allò que és dolent i acceptin allò que és bo. Perquè hi va haver coses bones durant la guerra, com per exemple les col.lectivitats.

Avui dia, són cada vegada menys les persones que a través de la seva viva veu poden explicar-nos què va passar aleshores i què van aprendre.

Bonaventura Orriols resumia així els seus sentiments: “És en aquestes circumstàncies que trobes les persones. A part d’ideologies, et trobes persones bones a tot arreu. Perquè les coses són difícils i un es dóna la mà d’una manera que en altres circumstàncies no es dóna”.

Per la seva part, Antoni Garí afirmava: “Tot de la guerra va ser dolent. Només va tenir una cosa bona. I aquesta no va ser altra que ens va ensenyar a conèixer els homes…”

FI

[Si voleu descarregar-vos aquest llibre com a document pdf, feu click en aquest enllaç: Crònica de la Guerra Civil a Vilanova i la Geltrú  ]

%d bloggers like this: