Archives for posts with tag: Federació de Joves Cristians de Catalunya

Aquell divorci pioner forjat al despatx de l’advocat Soler Bastero va ser àmpliament comentat per la gent del carrer, atès que -a la societat de gran tradició catòlica de principis de segle- fets com aquests no passaven pas desapercebuts.

Aleshores, molta gent tenia per costum anar a missa almenys tres cops per setmana, també el jovent. A la ciutat exercien quinze capellans, repartits en tres parròquies: Sant Antoni, la Geltrú i Mar.

En aquella època, una bona part de la joventut catòlica de Vilanova i la Geltrú s’aplegava al voltant de dues institucions: la Congregació Mariana i la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

La Federació, de talant més progressista que la Congregació, havia nascut l’any 1931 i va arribar a comptar amb 20.000 joves inscrits arreu del país. La premissa d’aquest moviment era “fidelitat a Crist i fidelitat a Catalunya”.

Els fejocistes -així eren coneguts els membres de la Federació- necessitaven un lloc per reunir-se a Vilanova i la Geltrú i van anar a parlar amb els socis del Círcol Catòlic, una de les nombreses entitats que formaven part del teixit social de la ciutat als anys 30.

“Ens van ajudar, ens van deixar el local sempre que vam haver de menester, perquè van veure en la Federació una cosa que no s’havia vist mai. Sobretot la gran consigna que va tenir: catalans i cristians. Fidelitat a Catalunya i a la seva essència com a poble i fidelitat a l’Esglèsia Catòlica. Aquests components van ser allò que li va donar força a la Federació: catalans i cristians”, explicava Bonaventura Orriols, que de jove va ser fejocista.

Els plantejaments d’aquest moviment cristià eren, així doncs, molt novedosos per a la seva època. Alguns estudiosos creuen que la Federació es va anticipar a les directrius que 30 anys després vindrien marcades pel Concili Vaticà II.

“Doncs, la diferència entre l’Església espanyola i la catalana era aquesta, i potser més tard l’hauria seguit, però l’Església catalana va superar l’integrisme funest del segle passat per una Església posada al dia. I això és històric i és completament comprovable”, indicava Orriols.

El fet és que l’Església tenia en aquells moments entusiastes seguidors però també grans detractors. L’anticlericalisme estava a l’ordre del dia en moltes organitzacions polítiques d’esquerres i sindicals.

Segons apuntava Xavier García, que als anys 30 era un altre jove que estudiava Comerç als Escolapis, la Federació “es va quedar en una gran esperança” i els fejocistes no deixaven de ser “una minoria que irrompia en el si de l’Església catalana”.

Pocs podien intuir aleshores que aquells odis i ressentiments anticlericals reventarien de manera brutal i sagnant uns anys després, enmig de la Guerra Civil i de la Revolució.

Tampoc el jove Bonaventura Orriols no es podia ni imaginar que amb 16 anys arribaria a formar part d’un grup clandestí que s’encarregaria de salvar capellans i d’organitzar misses secretes.

Anuncis

Des de l`octubre de 1934 fins al febrer de 1936, Catalunya és privada del seu Estatut d`Autonomia.

El febrer de 1936, però, el Frente Popular, d`esquerres, guanya les eleccions generals celebrades a Espanya. Els empresonats pels fets d`octubre del 34 són alliberats i tornen a ocupar els seus càrrecs.

Aleshores, però, s`obre un turbulent període prerevolucionari a Madrid i a la meitat sud d`Espanya. A Catalunya, en canvi, es viu una relativa tranquil.litat. És l`etapa coneguda com l’oasi català.

“L`acabament de l`etapa aquesta, amb les eleccions del 16 de febrer del 1936, va ser un impacte molt significatiu, molt joiós… Vam anar a esperar al President Companys i als Consellers que tornaven en tren, en aquella Barcelona que no cabia ni una rata”, recordava Concepció Ventosa.

“I el dia que va arribar el meu pare, que va ser dos dies abans, també a l`estació de Vilanova, la gent va sortir del Centre Federal: van sortir en bloc i moltes més persones s`hi van afegir. A l`estació no s`hi cabia… Després d`això van venir uns dies preciosos. La gent tenia ganes, estava contenta de tornar a fer coses. Desgraciadament, va venir una guerra…”.

La nit del 30 d`abril del 1936, coincidint amb la diada obrera del Primer de maig, grups de descontrolats van tirar a terra les velles creus de terme de Vilanova i la Geltrú. Els joves fejocistes les van anar a rescatar.

“Pesen un horror aquelles pedres. Amb una carretilla de mà que ens va deixar un pagès les vam salvar. Després vam anar a veure l’alcalde, el senyor Escofet, i ens va felicitar: ‘Heu fet una gran tasca’, ens va dir. Les creus es van guardar aleshores en un magatzem de la plaça Casernes, i en aquell lloc romandrien durant els anys següents de la guerra. És a dir: les creus es van salvar perquè es van anticipar, je je”, recordava Bonaventura Orriols.

El dia 13 de juliol de 1936 és assassinat a Madrid el polític dretà José Calvo Sotelo a mans de guàrdies d’assalt, la policia republicana, una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres en aquella època.

Aquesta mort precipitarà l’alçament militar dels dies 17, 18 i 19 de juliol, provocant l’inici de la Guerra Civil espanyola. Prop de 600.000 persones moririen durant el conflicte bèl.lic.

Un total de 278 vilanovins van morir per culpa d’aquesta guerra en diverses circumstàncies: al front; durant l’onada revolucionària de l’estiu de 1936 o a causa dels bombardejos aeris.

A més, durant la posterior represessió franquista van ser condemnats a mort 18 veïns de Vilanova i la Geltrú i una dotzena de vilanovins més, que havien marxat a l’exili a la fi del conflicte, van morir als camps de concentració dels nazis durant la Segona Guerra Mundial.

2ª PART: GUERRA I REVOLUCIÓ

La persecució dels religiosos va fer reaccionar un grup de fidels catòlics de Vilanova i la Geltrú, que van organitzar un moviment clandestí per salvar la vida al màxim nombre possible de sacerdots.

La manera de fer-ho era enviar els religiosos a Barcelona en tren, però l’estació de Vilanova estava massa vigilada. Per tant, el sistema més eficaç era anar a peu fins a l’estació de Sitges, a través de diferents rutes de fugida com el torrent del Llimonet, el canal del pantà de Foix o el camí de la Masia Cabanyes.

Rectors, vicaris i capellans -disfressats de pagesos- havien de ser acompanyats per algú que conegués el camí i també per no fer aixecar les sospites de les patrulles armades de milicians.

Bonaventura Orriols havia estat fejocista (membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya) i tenia 16 anys quan en una ocasió se li va encarregar que acompanyés a un d’aquests sacerdots fugitius a través del camí de la Masia Cabanyes. Allà l’estaria esperant el seu avi, per fer-se càrrec del passatger.

“I al sort de casa, per anar a fer aquesta gestió, la meva mare, que sabia la cosa como anava perquè no tenia un pèl de tonda, em va cridar i tot arreglant-me els cabells em va dir: ‘Encomana’t a Déu’. Jo vaig pensar ‘Sí que és seriós això’… Mira, la sort, no va passar res”.

“Però la meva mare tenia consciència que jo em posava en un fregao del qual no podria tornar a casa. I ella ho acceptava, amb generositat. I això sempre m’ha impressionat. No t’ho pots treure mai més. És una motxilla de records que portes a l’esquena que no te’ls treus mai més de sobre. Perquè va ser una cosa molt seriosa”.

Bonaventura Orriols afegia: “Tot això d’estar en la intrínguilis de la salvació dels capellans… Doncs si això havia de passar, estic content per haver-me trobat enmig. Va ser una experiència única. És clar que, millor que no hagués passat. Va ser una de les coses que ha valgut més la pena de tot el que he fet a la meva vida… N’estic molt orgullós. De vegades, potser no tenia la sensació que em jugava la vida com realment te la jugaves… Això havia passat en més d’un lloc”.

Un sacerdot que va poder fugir gràcies a aquesta organització secreta va ser el rector de Ribes. Atès que era força conegut a Sitges, calia que agafés el tren a l’estació de Vilanova.


Bonaventura Orriols i uns companys seus van estar amb ell durant unes hores, abans que agafés el tren: “El rector de Ribes ens va fer una exhortació, ens va dir: ‘Sobretot no us deixeu portar per l’esperit de venjança, ni per l’odi! Potser Déu ens castiga perquè no hem aplicat l’Evangeli com l’havíem d’aplicar. Hem d’acceptar això… Jo em poso a les mans de Déu’. Això ens va impressionar. L’endemà al matí va sortir per l’estació de Vilanova. Va arribar a Barcelona sense novetat”.


En l’àmbit econòmic, la primera de totes les mesures que va prendre el Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú va ser ordenar la rebaixa dels lloguers d’habitatges.

Segons apuntava el líder anarquista Ricardo Mestre, “va ser la nostra primera iniciativa. La gent que pagava entre 20 i 50 pessetes va gaudir d’una rebaixa del 25%. Tenint en compte els sous que aleshores es cobraven, aquells lloguers eren massa cars”.

Però el Comitè també va ordenar la confiscació d’edificis i diners que pertanyien a ordres religioses, organitzacions de dretes o propietaris privats considerats com a feixistes.

Així, van ser confiscats el local dels Carlistes (situat al carrer Sant Joan, 21); el col.legi de les Concepcionistes; el local dels Escolapis (al carrer Sant Gervasi, 42); la seu de la Lliga Regionalista (a la rambla Principal, 46), etc.

També es van comissar algunes cases privades de persones considerades com a feixistes, i que havien fugit del municipi.

A més, el Comitè també s’encarregaria de recaptar (entre diferents persones suposadament desafectes al nou poder revolucionari) uns nous impostos anomenats “tributs de guerra”. Aquesta recaptació es va portar a terme mitjançant la confiscació dels dipòsits bancaris dels afectats.

No obstant això, quants elements realment feixistes existien a Vilanova i la Geltrú el juliol de 1936?

Xavier García contestava categòricament: “Cap ni un! A Vilanova, segons les meves referències, hi havia un parell de xicots d’extrema dreta, romàntics de paraula, però de fets res de res”.

Sobre aquesta mateixa qüestió, Bonaventura Orriols apuntava: “Els de la Federació de Joves Cristians vam ser perseguits com a feres, com a feixistes. I no n’hi havia cap. Cap!”.

“Me’n recordo d’un bon militant de Vilanova, fill d’emigrants castellano-parlants, que em va dir quan marxava cap al front com a soldat republicà: ‘Sempre donaré gràcies a Déu per haver caigut en mans de la Federació, perquè si no hauria anat cap a la Falange Española. I en canvi la Federació m’ha donat un ideal que l’agrairé sempre’…”

“…Pobre xicot, no el vaig veure más més perquè va morir a la batalla de Terol… Això et demostra que nosaltres no èrem de la part que es va sublevar, ni molt menys. Però ens hi van considerar i ens van tractar com a tals”.

El balanç de la Guerra Civil espanyola és esfereïdor: prop de 600.000 persones han mort durant el conflicte, incloent-hi els caiguts als combats, les víctimes de la repressió a tots dos bàndols i els morts pels bombardejos, desnutrició i malalties.

Segons l’estudi El cost humà de la Guerra Vivil a Vilanova, de Francesc X. Puig Rovira, un total de 278 vilanovins van perdre la vida com a conseqüència de la guerra.

El conflicte bèl.lic també va tenir un altre cost, l’econòmic. Fàbriques, infraestructures i material de transport van ser objectius militars preferents durant els anys de la guerra.

La Pirelli havia estat destruïda parcialment amb càrregues explosives i per a la seva reconstrucció va caldre una inversió de 30 milions de pessetes de l’època, segons càlculs de l’empresa fets l’any 1941.

D’altra banda, les noves autoritats franquistes van posar especial interès en reconstruir uns altres edificis, les esglésies.

A Vilanova i la Geltrú, les parròquies no havien arribat a ser incendiades, però la de Sant Antoni no tenia ni sostre perquè havia estat mig enderrocada durant la guerra.

Els fidels catòlics de Vilanova i la Geltrú, però, no van trigar a comprovar que a l’Espanya de Franco les relacions dels homes amb Déu eren concebudes d’una altra manera.

Per començar, segons explicava Bonaventura Orriols, l’antiga Federació de Joves Cristians de Catalunya (institució als anys 30 havia tingut una gran força i impuls) no es va poder reconstituir.

D’altra banda, Jaume Carbonell recordava: “Aleshores molta gent va començar a anar a missa, molts que no havien anat mai perquè no tenien creences religioses. Però es tractava d’estar bé amb el règim i això va durar molts anys. S’anava a missa per compromís. Al cap i a la fi, l’Església era part integrant del nou règim perquè en sí afavoria aquest estat de coses o el protegia”.

A més, segons comentava Bonaventura Orriols, l’existència d’una Esglèsia catalana clandestina durant la guerra “no va agradar gens a les forces que van ocupar Catalunya ni a la jerarquia eclesiàtica que es va fer càrrec de la situació. Perquè l’esglèsia clandestina va ser una cosa de les més impressionants que es puguin veure”.

Orriols afegia: “Quan van entrar les tropes nacionals, l’Església va poder tornar a obrir les portes, però en una altra llengua. Ens van obligar a renunciar a la nostra. Allò de la tercera estrofa de l’himne de la Federació: ‘Som catalans i cristians que és com ser heroi dues vegades’. Els uns no es van deixar ser cristians i els altres no ens van deixar ser catalans. Un ideal tan noble, tan bonic; ser catalans i cristians. Què difícil ens ho van posar!”.

%d bloggers like this: