Persones entrevistades

Pau Albà.- Nascut l`any 1906. Treballava com a hortalà quan va esclatar la guerra. Per evitar anar al front com a soldat quan la seva lleva va ser cridada, va fugir i es va amagar als boscos juntament amb els germans de la seva dona. Va tornar a Vilanova i la Geltrú uns mesos abans de la fi del conflicte però va continuar amagat fins al dia que les tropes franquistes van entrar a la ciutat.

Joan Alemany.- Nascut l`any 1916. Treballava al comerç familiar però la seva gran aspiració de jove era anar a París i convertir-se en músic. Quan esclata la guerra, però, de seguida és mobilitzat (lleva del 37). Va ser destinat a Madrid, a transmissions. A la fi de la guerra, va poder tornar a Vilanova. Va ser amic de dos vilanovins il.lustres, el mestre de música Francesc Montserrat i el pintor Martí Torrents, repressaliats per les autoritats franquistes.

Jaume Carbonell.- Nascut l`any 1922. Tenia 14 anys el juliol de 1936, quan va esclatar la guerra. Per tant, no va arribar a anar al front de combat. Estudiava batxillerat i els últims mesos de la guerra va treballar a la Pirelli com a oficinista.

Joan Coll.- Nascut l`any 1920. Va decidir ingressar a l`exèrcit amb 14 anys perquè era condició prèvia per ser funcionari de l`Estat, el seu objectiu. Formava part de les tropes que es van sublevar a Barcelona el juliol de 1936 i que van fracassar. Després va formar part de l`exèrcit republicà com a membre de la “Lleva del biberó”  i va combatre a la batalla de l`Ebre. Va ser fet presoner i després es va incorporar a l`exèrcit franquista, ja poques setmanes abans de la fi de la guerra.

Josep Egea.- Nascut l`any 1921. Veí de Sitges. Mobilitzat l`any 1938 amb 17 anys (lleva del biberó). A la fi de la guerra, va fugir a França per no ser capturat per les tropes franquistes. Un cop a França, va passar a formar part de les brigades de treballadors de carreteres formades per exsoldats republicans. Amb l`inici de la Segona Guerra Mundial, però, ell i molts dels seus companys van ser fets presoners pels nazis alemanys, que els van enviar als camps d`extermini de Mauthausen i Buchenwald. Josep Egea va sobreviure i l`any 1948 va poder tornar a Sitges.

Xavier García.- Nascut l`any 1920. Va estudiar als Escolapis. De jove ja va demostrar un gran interès per la literatura, la història local i el periodisme. Va ser mobilitzat l`any 1938 com a membre de la “Lleva del biberó” i destinat al Pirineu. A la fi de la guerra va ser fet presoner i va poder tornar a Vilanova uns mesos després. Aleshores, però, va ser jutjat i condemnat per haver col.laborat durant la guerra en el periòdic Full del Comitè de Defensa Local, editat pel govern local revolucionari de Vilanova.

Antoni Garí.- Nascut l`any 1912. Abans de la guerra, va pertànyer a les Joventuts del Centre Federal, adherit a ERC. Va treballar a la companyia elèctrica però la seva gran passió sempre van ser els llibres. El 1937, amb 25 anys, va ser mobilitzat i destinat a una unitat de reflectors de llum de l`exèrcit republicà. A la fi de la guerra, va poder tornar a Vilanova.

Ricardo Mestre.- Nascut l’any 1906. De jove va destacar com un home apassionat per la cultura i el moviment llibertari anarquista. Mestre (també conegut com “Ricarditu”) va ser un dels principals líders de la CNT a Vilanova i la Geltrú durant la Guerra Civil. A la fi del conflicte bèl.lic, va fugir a França i posteriorment es va exiliar a Mèxic. No va tornar a Vilanova mai més.

Joan Mestres.- Nascut l’any 1918. Va estudiar Comerç. Abans de la guerra, va treballar com a secretari de Miguel Soler Bastero (líder socialista vilanoví i un dels homes forts a l’Ajuntament a l’inici de la Revolució del 36). Quan va esclatar la guerra, Joan Mestres va ser un dels voluntaris del partit Estat Català que van participar a la frustrada invasió de l’illa de Mallorca. Posteriorment, va ingressar a l’acadèmia militar, essent un dels millors de la seva promoció, i va arribar a ser oficial d’Estat Major de l’exèrcit republicà. A la fi de la guerra, va ser fet presoner i condemnat a camps de treball.

Bonaventura Orriols.- Nascut l’any 1920. Va estudiar als Escolapis i va formar part als anys 30 de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Tenia els estudis de Comerç fets i treballava a la botiga de la família quan va esclatar la guerra. Va formar part de la “Lleva del biberó” i per aquest motiu va ser destinat al front l’any 1938, com a soldat republicà.

Santos Robles.- Nascut l’any 1924. Va arribar a Vilanova i la Geltrú el setembre de 1936 procedent de Madrid, atès que era un dels milers de nens refugiats que el govern republicà va enviar a Catalunya. Primer va estar en una casa de colònies, però posteriorment va ser adoptat per una família de pescadors vilanovina. Quan va acabar la guerra, ja no va tornar a Madrid, sinó que es va quedar a viure a Vilanova, on es va casar.

Andreu Rovira.- Nascut l’any 1913. Va ser membre de la Congregació Mariana als anys 30 i treballava a la sínia de la seva família. A l’inici de la guerra, va ser reclutat primer per les milícies del POUM -on va ser-hi unes setmanes- però després ja va passar a formar part de l’exèrcit republicà. Els últims vuit mesos de la guerra els va passar a València, com a cuiner de l’Estat Major. En acabar la guerra, va ser fet presoner i va passar quinze dies en un camp de concentració, però va poder tornar a Vilanova.

Josep Surroca.- Nascut l’any 1903. Va ser membre del sindicar d’orientació anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT). A l’inici de la guerra, va anar a lluitar com a voluntari al front de Madrid. Després va ser destinat al front de Teruel. Acabada la guerra, va intentar fugir a França sense aconseguir-ho. En canvi, va poder tornar a Vilanova.

Concepció Ventosa.- Nascuda l’any 1915. Filla de Joan Ventosa i Roig (gran impulsor del cooperativisme a Catalunya i un dels fundadors d’ERC). Concepció Ventosa va estudiar peritatge i professorat mercantil. Va formar part dels milers de refugiats que van creuar la frontera francesa l’any 1939, mentre fugien de les tropes franquistes. Ventosa i el seu marit van poder tornar a Vilanova uns mesos després.

Capítol 25: Vilanova acull nens refugiats de Madrid

A la tardor de 1936, els combats s’havien intensificat a Madrid i les autoritats republicanes van evacuar grans contingents de nens madrilenys cap a Catalunya.

Santos Robles González tenia dotze anys quan va posar els peus per primer cop a l’estació de tren de Vilanova i la Geltrú després d’un llarg viatge des de la capital d’Espanya. Ell formava part d’un grup de quaranta nens refugiats d’entre 4 i 12 anys d’edat.

“Des de l’estació ens van portar al Circol Catòlic, que llavors havia estat confiscat per la CNT i la FAI, i eren els menjadors. Va ser allà on ens van donar el dinar. I en això que vénen unes senyores, ens donaven petons, ens abraçaven i ens deien: ‘Pobra canalla, pobra canalla!’. Nosaltres pensàvem: què hem fet perquè ens titllin de canallas? Perquè en castellà, és clar, la paraula canalla té un altre significat. No ens vam assabentar fins més tard que canalla en català volia dir els nens petits”.

Aquella mateixa tarda, la “canalla madrilenya” va ser traslladada a la masia de Solers. Allà, la vida va ser fàcil i entretinguda durant el primer any, segons relatava Santos, entre jocs i visites a la platja que els nens mai no havien vist. Acabada la guerra, Santos Robles no tornaria a Madrid, sinó que es quedaria a viure a Vilanova i la Geltrú.

Un altre grup de nens refugiats que també procedia de Madrid estava format per alumnes del Colegio San Ildefonso, conegut ja aleshores per les seves intervencions al sorteig de la Lotería Nacional. Un d’ells era el nen madrileny Antonio Nieto Rodrigo, que va ser acollit per la família de Jaume Vila.

[El juny de 1993, l’associació d’exalumnes del Colegio San Ildefonso va voler que el sorteig extraordinari “Niños de San Ildefonso” se celebrés a Vilanova i la Geltrú, com a reconeixement a la ciutat que els va acollir durant la Guerra Civil. Després d’una recepció oficial a l’Ajuntament, el grup va baixar a peu fins a la platja, on es va celebrar el sorteig. La majoria d’aquells avis no havien posat els peus a la ciutat des de feia 54 anys però malgrat el temps transcorregut, van reconèixer immediatament la Rambla i la plaça de la Vila. Segons van explicar durant la seva visita, quasi tots ells van tornar a Madrid a la fi de la guerra, “però sempre ens vam recordar de Vilanova”].

D’altres que també van passar els anys de la guerra en domicilis que no eren els seus van ser les monges de Vilanova i la Geltrú.

En esclatar la revolució al juliol de 1936, aquestes dones van ser obligades a abandonar els convents. Amb una excepció, les monjes de la Casa d’Empara, que van passar a prestar servei a l’hospital Sant Antoni. Totes les altres es van dispersar. Algunes van quedar amagades en cases particulars i d’altres van tornar als seus llocs d’origen.

Els pares de Jaume Carbonell van oferir aixopluc a una d’aquestes monjes. “Era una monja de les Concepcionistes de la Puríssima, que va venir a casa nostra i durant tot el temps que va durar la guerra s’hi va estar”.

“Que precisament no va tornar al convent, sinó que es va casar amb el botiguer que havia quedat vidu d’allà prop d’on vivíem nosaltres. I doncs això, que no va tornar al convent. Era una noia jove…”

3ª PART: LES PENÚRIES DE LA GUERRA

CAPÍTOL 26: Augmenta el nombre de refugiats de guerra a Vilanova i la Geltrú

Albarina era una nena madrilenya que tenia 11 anys quan va ser acollida al domicili del vilanoví Antoni Garí Corella l’any 1937. La nena -una refugiada de guerra- formava part d’un dels nombrosos grups d’infants que havien estat evacuats de Madrid per ordre del Govern republicà, atès que la capital d’Espanya estava essent sotmesa a bombardejos diaris.

El pare d’Albarina, militant del Partit Comunista d’Espanya (PCE), havia batejat els seus altres tres fills amb els noms de Trotsky, Darwin i Pepe. “Aquest últim era l’únic que tenia un nom cristià”, recordava Antoni Garí.

“Albarina era una nena molt eixerida. En aquella època, la verdura es venia racionada al pavelló de la plaça de les Casernes i ella tenia una especial gràcia: es canviava el vestit i es tornava a fotre a les cues, i així sempre agafava una cosa més del que potser agafava un altre”.

Antoni Garía afegia: “Molts anys després, quan ella ja era casada i tenia fills, juntament amb el seu home van venir a visitar-nos. I el seu marit em va dir: ‘Els haig de felicitar, perquè la meva muller és madrilenya però el seu caràcter és català’… L’havíem criat com si fos una filla nostra”.

L’arribada continuada de refugiats a la ciutat va ser una conseqüència directa de la Guerra Civil. A Catalunya n’hi havia prop d’un milió de persones refugiades. Unes 800 es van establir a Vilanova i la Geltrú, molts d’ells nens.

Les masies Soler i Solicrup van esdevenir colònies infantils per a refugiats, però quan les autoritats republicanes ja no van poder sufragar aquests centres, els infants van haver de marxar a diferents destinacions. Uns van anar a França i d’altres van ser allotjats en domicilis particulars de vilanovins.

El nen Santos Robles, refugiat madrileny, va anar a parar a la casa de Joan Inglés i Maria Calvó. Aquesta família, però, es va quedar sense recursos i per aquest motiu van sol.licitar a les autoritats municipals que una altra casa pogués acollir el nen. Per aquella època, Santos Robles s’havia fet amic del nen Miquel Fraire Ventosa, fill d’una família de pescadors. Gràcies a aquesta amistat, els de Ca’l Rap van oferir aixopluc a Santos Robles.

“Allà eren quatre fills, i jo cinc, però a Ca’l Rap -o a Ca la Montserrat o Ca l’Isidro que era com també els coneixien- tots érem iguals. Això sí, la mare de vegades, si havia de comprar una camisa, la comprava aquesta setmana a tu i d’aquí a dues a l’altre. Però allà tots érem iguals. I d’estimació, jo, els meus germans…Com a germans”.

CAPÍTOL 29: Moren 17 persones a Vilanova pels bombardejos aeris

El 27 de juliol de 1937 un fet tràgic va impactar els ciutadans de Vilanova i la Geltrú. A set milles nàutiques davant la costa vilanovina, un hidroavió de les forces franquistes va ametrallar una barca de pesca i un dels tripulants, el patró Sebastià Ten Ribera, va resultar mort.

Santos Robles comentava al respecte: “A mar van matar un pescador; anaven a pescar i el van ametrallar. Era injust. Unes embarcacions que no portaven armament ni res, que anaven a pescar. Home! Eren persones indefenses i venien a bombardejar per aquí o metrallar”.

Els bombardejos aeris sobre Vilanova i la Geltrú van arribar uns mesos després. Les bombes dels avions del bàndol franquista van esclatar en diferents punts de la ciutat entre el febrer de 1938 i el gener de 1939.

L’estació de tren, els tallers del ferrocarril, l’antiga fàbrica de gas (al carrer Forn del Vidre) i la fàbrica Pirelli van patir diversos atacs, ja que es tractava de llocs considerats com a objectius militars estratègics. A més, però, van caure bombes sobre sínies i horts, que també van causar víctimes mortals.

En total, aquestes accions de guerra van causar 17 morts a la ciutat. Malgrat això, Vilanova i la Geltrú, a diferència d’altres localitats catalanes, no va patir bombardejos aeris destinats a causar grans matances entre la població civil.

Una fàbrica que va ser bombardejada més d’un cop va ser el taller de la Calibradora, que treballava com a indústria de guerra. Concepció Ventosa vivia en aquest lloc, ja que aquí era on treballava el seu marit.

Els efectes del primer bombardeig, segons relatava, van ser molt espectaculars: “Hi havia una bàscula… El plat de la bàscula va anar a parar darrere una sínia, a cent metres, va volar i el sostre va quedar completament ensorrat. Feia una tristesa. I mira, les màquines més importants no van quedar danyades… I al poc temps tornaven a treballar”.

Segons afegia Concepció Ventosa, a partir d’aleshores un noi es quedava al terrat de l’edifici, guaitant per si venien avions per bombardejar. A més, es va construir un refugi per als treballadors de la Calibradora.

De fet, per donar protecció als ciutadans, es va accelerar la construcció de refugis antiaeris i es van arribar a fer una dotzena. Els més importants estaven situats sota la plaça de les Neus i sota la plaça de la Vila. Cap refugi, però, es podia considerar acabat.

No obstant això, quan la ràdio donava el missatge d’alerta (“Vilanovins, hi ha perill de bombardei aeri. Aneu als vostres refugis”), aquests llocs s’omplien aleshores de veïns. Algunes persones hi anaven amb els seus matalassos i tot, per si calia passar la nit sencera allà. En canvi, d’altres preferien quedar-se a casa seva, on havien construït refugis particulars.

I alguns, els més joves, segons explica Jaume Carbonell, feien coses insòlites: “Recordo que amb tota la colla que érem, anàvem per la Rambla i esperàvem que hi hagués perill de bombardeig. Perquè llavors s’apagaven els llums, tocaven les sirenes i el que passa en aquests casos: empaitàvem les noies i corredisses per la Rambla i aquestes coses que es fan…”

També es van construir búnquers i nius de metralladores a les platges de Vilanova, en previsió d’un desembarcament de tropes enemigues, que mai no va succeir.

Bona part dels bombardejos aeris contra la costa catalana i valenciana durant la Guerra Civil van ser llançats per avions italians que aleshores tenien la base a Mallorca. Es tractava de les unitats “Aviazione Legionaria“, enviades per Benito Mussolini.

CAPÍTOL 31: Els morts al front i la gana minen la moral al bàndol republicà

A mitjans de l’any 1938, a Vilanova es publicaven llistes de manera continuada amb els noms dels soldats que morien al front. Antoni Garí recordava: “Tothom tenia el pensament en les víctimes que anaven caien. I això, sembla que no, perjudica. La sensació aquella que ens coneixíem tots…”

Al bàndol republicà ja era evident l’erosió de la moral arran de les derrrotes militars i l’avanç de les tropes franquistes.

Es donava la circumstància que si algú treballava en una indústria considerada de guerra podia deslliurar-se d’anar al front. A Vilanova i la Geltrú aquest era el cas, entre d’altres, de la Pirelli, però moltes mares -amb fills al front- van protestar.

Jaume Carbonell indicava: “A Pirelli hi havia una sèrie de gent que no anaven al front considerats com a imprescindibles, pel fet de ser fàbrica de material de guerra. Però hi va haver tantes protestes per casos d’enxufats i d’enxufisme, que llavors hi va haver una odre i var anar molt gent d’aquesta al front, a la guerra”.

Així doncs, la Pirelli es va quedar amb menys personal i els encarregats de la fàbrica van haver d’anar a l’institut de secundària a demanar nois joves que poguessin fer d’oficinistes. Va ser així com Jaume Carbonell, que aleshores tenia 16 anys i feia quart de batxillerat, va entrar a la Pirelli.

No només les morts al front o els bombardejos aeris minaven la moral a la reraguarda republicana. La gana feia estralls.

De fet, els habitants de Vilanova i la Geltrú s’havien hagut de sotmetre a un sistema de racionament dels aliments des del desembre de 1936. Jaume Carbonell explicava al respecte: “L’enrenou que causa una guerra es va veure per descomptat reflectit en els subministraments alimentaris. Llavors va venir l’edició de les cartilles que en deien de racionament”.

Les esmentades cartilles disposaven d’uns cupons que s’anaven retallant i que es besvanviaven a les botigues o punts de distribució dels aliments. “Que tal dia donaven cigrons en tal lloc, tal dia carn o tal altre, contra lliurament del cupó número 10 o número qual, o sucre, etcètera”, recordava Jaume Carbonell.

“La meva mare havia de fer coses que no s’havien fet mai. Me’n recordo que al pelar les patates, per fer patates fregides o bullides, les pells, que tota la vida s’havien llançat, dons aleshores no. Les pells, ben rentades, es fregien després com a part del menú”.

Algunes famílies podien afegir uns aliments extres a la seva dieta si disposaven dels diners i dels contactes necessaris. Es tractava de recórrer al mercar negre, més conegut com l’estraperlo.

Segons indicava Antoni Garí, “hi havia gent que anava cap a Amposta i portaven oli, arròs… i ho venien amb preus crescuts. Això va fer possible que es mengessin coses que potser no s’haurien pogut menjar”. Segons afegia, però, quan li va tocar anar al front va passar gana de debò. “Allà fèiem bolets. Les llenties eren l’aliment nacional. I sort tenia el que en podia menjar”.

Una altra manera d’obtenir menjar era a través dels intercanvis. Santos Robles, que vivia amb una família de pescadors a la platja de Vilanova, explicava que “els pagesos del Penedès baixaven i portaven pa, oli, patates… I a canvi nosaltres els donàvem arengades”.

Si no es tenien diners suficients per comprar menjar als estraperlistes, ni arengades per fer intercanvis d’aliments, els més agosarats -i desesperats- marxaven als camps a robar tot allò que fos comestible. Segons explica Joan Coll, a aquests individus se’ls coneixia com la brigada del sac.

“Aquestes persones, atès que tenien poc menjar a casa seva, agafaven un sac i sortien pels afores. I tot ho arreplegaven, tot a dins del sac. Així portaven menjar a casa seva. Era de nit que ho feien”.

Evidentment, les conseqüències de tan espartanes dietes eren ben visibles. De persones grasses no se’n veien pas en aquella època, segons han explicat molts testimonis.

Concepció Ventosa, la filla de l’històric dirigent d’ERC Joan Ventosa i Roig, que aleshores treballava per a la Generalitat, apuntava: “A casa no van entrar mai ni 100 grams de sucre que no fossin adquirits normalment. O sigui que el mercat negre no existia per a nosaltres. Amb això la mare sí que era estricta”.

“La gent no es creia que amb un càrrec oficial del pare no entrés a casa més menjar que en una altra família”, remarcava la filla del polític. “La meva mare es va aprimar 30 quilos i la meva germana es va aprimar 20. I jo també em vaig aprimar…Tots”.

Josep Surroca deia: “Perquè resulta que a cada poble hi havia un comitè, un comitè vol dir una junta, i aquests tot el menjar que venia de l’exterior, de Rússia, era per a ells, per als comitès. I el poble, com el meu pare i els meus germans, es fotien de gana. S’havien de fotre les fulles de col!”.

CAPÍTOL 33: Tècnics soviètics fan explotar la Pirelli

El novembre de 1938 finalitza la Batalla de l’Ebre, que ha durat tres mesos. En ella han mort 33.000 soldats de les tropes nacionals i 30.000 homes de l’exèrcit republicà. Les columnes franquistes ja poden avançar sense entrebancs per conquerir Catalunya.

Vilanova i la Geltrú s’omple cada cop més de refugiats i de gent que fuig. Concepció Ventosa recordava que “els últims mesos van ser molt tristos. Cada vegada es passava més gana. Nosaltres teníem la casa plena de gent, perquè primer va venir un amic del meu pare, de les cooperatives de Madrid, amb la seva dona i dos nanos. Es van quedar a la sínia. Després, van venir dues famílies de valencians, amb carros, com vam anar nosaltres més tard, carregats amb trastos. Hi passava molta gent. Intentaves ajudar-los el que podies”.

Les autoritats republicanes van ordenar aleshores als pescadors que abandonessin la platja de Vilanova i que portessin les seves barques al nord de Catalunya. “Les embarcacions van anar fins a Port-Bou, a la frontera. I allà es van quedar. Això va impedir que hi hagués peix a la ciutat durant els últims mesos de la guerra”, explicava Santos Robles, que vivia amb una família de pescadors.

El desembre de 1938 i primers dies de 1939, les tropes republicanes i milers de refugiats fugen en desbandada cap a Barcelona, passant per Vilanova i la Geltrú.

Jaume Carbonell recorda que la carretera -plena de gent, vehicles i carros- oferia “una visió dantesca, una visió de retirada”. “I senties: ja són a Tarragona. I quan la cosa era per aquí, a Cunit, ja se sentia retronar: canons”.

El 20 de gener de 1939 els exèrcits franquistes estan a les portes de la ciutat. Els carrers són buits. La gent està amagada a casa seva. D’altres han decidit carregar les seves pertinences en un carro o en un cotxe i fugir cap a França, cap a l’exili.

No obstant això, a la Pirelli hi ha una intensa activitat: han arribat uns tècnics soviètics acompanyats d’un intèrpret. Els russos porten uns plànols de la fàbrica i càrregues explosives. Les ordres que han rebut de l’alt comandament republicà són ben clares: destruir la indústria de guerra més important de Vilanova i la Geltrú per no deixar-la en mans de l’enemic.

Segons explicava Jaume Carbonell, que aleshores treballava d’oficinista a la fàbrica, els tècnics soviètics van estar observant les diferents instal·lacions de la Pirelli abans de procedir a la col·locació dels explosius. “L’entrada de les tropes franquistes era imminent. Recordo que vam anar una colla a l’economat de la Pirelli, on aleshores ja no quedava ningú, i vam agafar uns queviures”.

Un cop van ser col·locades les càrregues explosives, la fàbrica és desallotjada. El migdia del 21 de gener es pot escoltar a tota la ciutat una gran explosió. Les enormes columnes de fum que va provocar la voladura de la Pirelli es van poder veure des de quilòmetres.

No obstant això, posteriorment es van trobar algunes càrregues que no havien arribat a explotar. Havien fet malament la seva feina els tècnics soviètics? O algú va sabotejar els explosius per evitar una destrucció total de la Pirelli?

Aquell mateix vespre, les avançades de la cinquena divisió de Navarra, comandada pel general Juan Yagüe, entraran a la ciutat.

A la nit, el Parte de Guerra de Ràdio Burgos, la ràdio franquista, proclamarà: “Las tropas nacionales han entrado en el día de hoy en la importante población de Villanueva y Geltrú, centro de comunicaciones e industrial”.

4ª PART: FI DE LA GUERRA I REPRESSIÓ

CAPÍTOL 36: Centenars de vilanovins marxen a l’exili

Entre el gener i febrer de 1939, centenars de vilanovins que temen represàlies  per part del nou règim s’han afegit a una caravana formada per soldats, dones i criatures, polítics i simpatitzants republicans. Tots volen arribar a la frontera.

Concepció Ventosa, que també fugia amb el seu marit cap a França, va estar uns dies refugiada en una masia prop de Figueres. En aquest mateix lloc estaven allotjats precàriament els membres del Govern de la Generalitat de Catalunya.

“En aquella masia també estaven Pompeu Fabra, Mercè Rodorera… Una manta a terra, fred, gent a tot arreu. I vaig veure el President, Lluís Companys. Ell es passejava enmig dels matalassos. Me’l van presentar i va dir: ‘Sembla que s’assembla al seu pare, aquesta noia’. Després, vam creuar la frontera”, recordava Ventosa.

L’arribada a França no va ser pas fàcil. “Anàvem fills i amics, i quan arribem a la frontera els gendarmes francesos fan baixar tots el homes. Llavors, ens quedem amb criatures petites, dones, que no sabíem què fer. Després vam trobar el meu pare. Estàvem desesperats. No ens deixaven entrar enlloc”.

“Feia un fred que pelava, muntanyes nevades. Allà, sort que repartien llet. I llavors un vilanoví, que tenia un garatge allà, en Segarra, d’una família de mariners, ens va deixar entrar al garatge i ens vam instal.lar com vam poder, enmig dels cotxes”.

Concepció Ventosa i el seu marit es van poder instal.lar a Montpelier. Després, al juny de 1939, ella i el seu home van poder tornar a Vilanova i la Geltrú, per reobrir la fàbrica.

En canvi, el seu pare, Joan Ventosa i Roig, que podia ser severament jutjat per les autoritats franquistes, va embarcar uns mesos després rumb a Mèxic, a l’exili, juntament amb la seva dona. Ja no tornarien mai més.

Milers de soldats republicans també estan entrant a França, però durant els primers dies les seves condicions de vida són molt dures, segons apuntava Josep Egea. “I quan vaig veure el camp dels ferits de guerra espanyols, allò va ser llastimós. Perquè nosaltres ho passàvem malament, però aquests pobres, sense curar ferides, brutes, que fins i tot feien pudor. I havia qui tenia tota la cama oberta… Allò era deplorable. Allò no es podia concebre en un país, França, on segons ells ens portaven 50 anys d’avançament en tot… I que tinguessin aquesta gent així…”.

Entre el 5 i el 9 de febrer, tot Catalunya queda ocupada per les tropes de Franco. Més de mig milió de persones han fugit a França.

Mentrestant, a Vilanova i la Geltrú s’havia quedat un escamot de guàrdia, format sobretot per soldats del Marroc.

Jaume Carbonell explicava: “Aquí el curiós del cas va ser allò dels moros, que van fer treure tots els duros de plata, que sabien que la gent encara tenia a casa seva. I no donaven segons quins queviures. Volien, res de paper moneda -allò era paper mullat- sinó monedes de plata, que molta gent guardava”.

Santos Robles també recordava aquest episodi: “La plata, sí. La plata era tot un valor. Els moros! Els moros van saquejar. Allà on hi havia el bar Orient, a la part de dalt, al carrer, on hi havia el Pujante, hi havia una entrada i una finestreta. I hi havia un moro allà que tenia de tot: xocolata, xuscos, melmelada… I ell: ‘plata, plata’. Saps?”.

Pocs dies abans de la fi de la guerra, el vilanoví Joan Mestres, oficial d’Estat Major de l’exèrcit republicà, té la possibilitat de marxar a l’estranger. Si ell ho vol, els seus superiors li facilitaran un passaport i els medis per arribar fins a Mèxic. Malgrat això, Mestres declina l’oferta.

“Per què no vaig fugir? Perquè vaig considerar que pel fet d’haver estat oficial no m’havien d’afusellar. No havia matat ningú, havia defensat un govern legítim, un govern aprovat pel poble en unes eleccions. Els invasors eren ells. Si hi havia justícia internacionalment ens havien de respectar…I no va ser així”, explicava Joan Mestres.

La Guerra Civil s’acaba l’1 d’abril de 1939. Quan Joan Mestres va ser agafat presoner, el jove oficial vilanoví va ser jutjat per un Consell de Guerra, que el va comdemnar a sis anys i un dia. Malgrat que va quedar en llibertat provisional, l’any 1941 va ser destinat per uns mesos a un batalló disciplinari.

Després, quan va tornar a Vilanova, va estar controlat permanentment. “Aquí m’havia de presentar a la Junta de Libertad Vigilada de tant en tant. Després, em venia la Guardia Civil a passar la revista aquí a casa.  Això va ser fins al govern Suárez, dins la transició. És a dir, que fins pràcticament l’any 1982, quan el partit socialista va guanyar les eleccions generals, vaig estar controlat per la Guàrdia Civil”.

CAPÍTOL 39: “En la España de Franco no se pasa hambre”

El juny de 1939, Concepció Ventosa i el seu marit, que havien fugit a França, tornen a Vilanova i la Geltrú. “Érem un matrimoni jove, amb una criatura, però estàvem molt arropits. I ell tenia molta feina a la fàbrica”.

La filla de Joan Ventosa i Roig, un dels fundadors d’ERC, recordava vivament “la primera vegada que vaig anar al cinema i em van fer aixecar la mà. Em volia fondre. Perquè llavors et paraven la pel.lícula a mitges i et posaven el Cara al sol. I tothom s’havia de posar dret… Jo, mira, no sóc ni de punys ni de mans alçades. M’agrada donar la mà”.

Així doncs, aquelles dues salutacions -el puny tancat durant l’etapa revolucionària i la mà alçada quan van arriber els franquistes- va esdevenir un símbol d’allò que moltes persones rebutjaven per igual.

Segons recordava Xavier García, el dia de Sant Jordi de 1939, en Joan Casanovas, president de l’exili del Parlament de Catalunya, va fer un escrit adreçat als catalans que estaven detinguts a França, en camps de refugiats. “Casanovas remarcava que nosaltres no podíem ni aixecar el braç ni tancar el puny, perquè tot això anava contra l’esperit de la nostra manera de ser com a catalans i com a ciutadans”.

La Guerra Civil havia acabat, però les condicions de vida de las postguerra eren duríssimes.

Per exemple, quan les tropes nacionals van entrar a Vilanova i la Geltrú, es va instal.lar un menjador on es donava arròs i llenties. El racionament d’aliments, però, es perllongaria uns quants anys més.

Santos Robles i els seus germans eren uns xavals que anaven a l’estació a demanar menjar als soldats. “A causa d’això, ens van detenir uns homes de la Falange i ens van portar a la seva seu. No ens van fer res perquè érem joves, però van haver de venir les nostres mares a treure’ns d’allà. Els de la Falange ens van advertir: ‘En la España de Franco no se pasa hambre’. O sigui, que no podíem tornar a l’estació a demanar menjar”.

A molts llocs es passava gana. També a la platja de Vilanova, d’on eren Santos Robles i els seus amics, tots de famílies de pescadors.

I és que les barques de pesca vilanovines (que, pocs dies abans d’acabar la guerra, havien rebut l’ordre d’abandonar la ciutat) encara estaven retingudes a Port Bou, al costat de la frontera francesa. Aleshores, els pescadors vilanovins no volien abandonar les seves barques i havien d’anar per les masies pròximes a demanar menjar. No podien tornar a Vilanova i la Geltrú perquè no disposaven de combustible.

Finalment, van rebre el permís per marxar i la benzina. Durant el trajecte de tornada, però, el vaixell de guerra Canalejas intercepta les barques i demana la documentació als tripulants. Per causes desconegudes, una de les barques xoca amb el Canalejas i s’enfonsa. Els pescadors vilanovins són agafats i portats a la presó de Montjuic.

Santos Robles recordava molt intensament aquest episodi: “I nosaltres no sabíem res. Res. I llavors, al cap de dos mesos, un dia al carrer Ferrer i Vidal, veiem que baixa el pare amb un tros de sac que no portava res… He, he… Mort de gana, sense afaitar… Pobre! Quin quadre allà. Ens vam agafar tots amb ell. Ai…! les guerres són dolentes. Que no vinguin guerres, i menys entre nosaltres”.

El jove Santos Robles ja no va tornar a Madrid -d’on havia arribat l’any 1936 com a nen refugiat de guerra- sinó que es va quedar a viure a Vilanova amb la seva família adoptiva. Precisament, el seu germà adoptiu gran, Joan, va ser enviat per les autoritats franquistes al camp de concentració de San Marcos, a la província de Lleó.

“La mare va haver d’aconseguir avals i papers de bona conducta. Hi havia, però, un falangista vilanoví que donava mals informes sobre ell. Jo crec que era per motius personals. Sembla que el meu germà Joan li havia pres una xicota durant un ball. El cas és que el meu germà ho va passar malament al camp, amb febres… A vegades he vist per la Rambla aquest antic falangista, que ja és gran i va coix, a poc a poc. I penso: mira, va així pel mal que va fer”.