L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, governat aleshores per ERC, igual que la resta d’ajuntaments del país va quedar literalment anul.lat davant l’allau de les forces revolucionàries, que havien pres la iniciativa gràcies al poder de les armes.

Els dirigents republicans no sabien pas què en fer en aquells difícils moments, segons apuntava Xavier García. “Aquella era la gent del cigaló, del puret…I que no els molestessin gaire. No hi havia tanta diferència amb molta gent de la Lliga Regionalista, que eren la gent del món dels botiguers i la qüestió era que el calaix fos plenet”.

L’alcalde en aquells moments era Antoni Escofet Pascual, que havia estat escollit a les eleccions municipals de 1934.

Xavier García afegeix sobre com va reaccionar ERC davant els fets que tot ho sacsejaven: “Això pot escandalitzar a més d’un, que dirà que això no és veritat. Però aixó era així: Esquerra Republicana, el partit majoritari de Catalunya, des del 19 de juliol al capvespre passa a ser un partit zero a l’esquerra, davant la CNT, FAI o PSUC”.

Es constitueix aleshores el Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú, que exerceix el poder efectiu i que el 23 de juliol ja publica el seu primer Butlletí. El Comitè, òrgan de poder revolucionari, aplega els sindicats obrers i els partits d’esquerres.

Ricardo Mestre, el dirigent anarquista, ho explicava així: “El Comitè de Defensa es va formar amb la col.laboració de totes les entitats que es consideraven d’esquerra i lliberals a Vilanova. Entre elles, Estat Català, POUM, ERC, PSOE i CNT”.

Així doncs, malgrat que la CNT era la força predominant del Comitè, es va escollir com a primer president d’aquest nou organisme el socialista Miguel Soler Bastero, l’advocat i antic administrador de Correus.

Segons diu Joan Mestres, que havia treballat com a ajudant seu, “Soler Bastero era un home que pesava molt. Era un home molt llest, molt instruït i amb molt poder de convocatòria. Per això, quan va esclatar la guerra, se’l va col.locar de president del Comitè de Defensa Local. Posteriorment, es va anar allunyant una mica perquè la seva política potser no lligava gaire amb una FAI, amb una CNT i amb un partit comunista”.

De fet, però, les forces anarcosindicalistes ja havien creat una estructura bàsica de Comitè revolucionari a l’ombra, probablement de manera clandestina, abans fins i tot de la sublevació militar del 18 de juliol. Potser perquè els rumors de l’alçament militar eren cada cop més freqüents i els anarquistes no volien ser agafats desprevinguts.

Ricardo Mestre ho confirmava de la següent manera: “El Comitè de Defensa Local es va constituir d’una manera molt peculiar… Es va constituir abans que se sublevessin els militars”.

Respecte al sistema de funcionament d’aquest òrgan de poder, l’antic ideòleg des anarquistes indicava: “Al Comitè van funcionar les coses perquè no hi havia imposició de cap classe. Perquè fins i tot tenint majoria absoluta la CNT, no la va utilitzar per imposar res. Es discutien les coses i intervenien tots els representants de les diverses organitzacions”.

En qual cas, si la CNT era la força dominant al Comitè era perquè els seus homes armats eren la força dominant al carrer.

Les banderes vermelles i negres de la CNT-FAI, símbol del nou poder, es van començar a veure a tot arreu. “Sí, sí, semblava aquelles pel.lícules de cowboys, que tothom anava amb l’arma dins el cinturó. Fins i tot dones. I mocadorets de colors, amb les banderes del partit que eren… Això es va posar com si fos una moda”, recordava Antoni Garí.

El Comitè es va proposar normalitzar la vida quotidiana, en la mesura del possible, tenint en compte que havia esclatat la guerra civil.

Per aquest motiu, es van donar instruccions perquè els treballadors tornessin a les fàbriques. Davant l’absència de directius i propietaris, els mateixos obrers s’haurien de posar al capdavant de l’organització del treball.

El Comitè també intentarà evitar els abusos de poder comesos per elements armats, però no ho aconseguirà.

Vilanova i la Geltrú estava a punt de viure una onada d’assassinats.