El maig de 1937 es van produir greus enfrontaments a Barcelona entre les masses de la CNT, de la FAI i del POUM, per un costat, i les forces estatals de la policia republicana, el PSUC i ERC per l’altra. Una guerra civil dins una Guerra Civil.

El motí, malgrat estar desautoritzat pels caps de la CNT, va cessar després de tres dies de lluita als carrers de la capital catalana. Es van produir unes 300 morts.

Va començar aleshores un retrocés general dels anarquistes a Catalunya, que van perdre poder davant del partit comunista PSUC i PCE. No obstant això, aquests fets van tenir menys repercussió a Vilanova i la Geltrú: la CNT va continuar essent la força dominant al Consell Municipal, amb l’anarquista Joan Recasens com a alcalde.

Joan Recases Fabré havia estat designat alcalde el març de 1937 i va exercir aquest càrrec fins a l’agost de 1938, moment en què la seva lleva va ser cridada a files i es va haver d’incorporar a l’exèrcit republicà.

Recasens, un home poc conegut fins aleshores, va fer tot el possible perquè la vida quotidiana de Vilanova i la Geltrú recuperés certa normalitat.

Xavier García recordava així la figura d’aquest dirigent: “És que en Recasens, que era l’home de la CNT a Vilanova, era un home molt centrat i molt equànim, i l’exercici del govern municipal li va ensenyar a mirar-se les coses amb calma. No representa res en el conjunt de l’acció de la CNT global”.

A principis de 1939, Recasens fugiria a França. Durant l’ocupació nazi del país veí, va romandre en la clandestinitat i a la fi de la Segona Guerra Mundial es va instal.lar als extraradis de Marsella, segons explica Francesc Xavier Puig Rovira al llibre Vilanova 1936-1939. El govern municipal i altres aspectes.

A causa d’una malaltia que va mermar les seves capacitats, Recasens va haver de treballar al seu domicili amb una màquina de tricotar. Va morir el febrer del 1975, quan tenia 70 anys.

Una de les persones que s’havia oposat fermament al fet que Vilanova i la Geltrú tingués alcalde va ser el socialista Miguel Soler Bastero, l’advocat i antic administrador de Correus, que a poc a poc veia com minvava el seu poder al Comitè de Defensa Local i posteriorment al Consell Municipal.

Ricardo Mestre assenyalava sobre aquest personatge: “Soler Bastero havia d’assumir els acords que preníem al Comitè, sense votar. Ell no podia fer res més. En l’aspecte personal, no sé per quina raó, li tenien molta antipatia”.

Segons explicava Joan Mestres, antic ajudant de Soler Bastero, el dirigent socialista va quedar vidu i va començar a tenir relacions sentimentals amb la propietària d’una botiga de roba, el marit de la qual era un home de dretes que havia fugit de la ciutat. Soler Bastero creuaria la frontera francesa l’any 1939 acompanyat d’aquesta dona. El que va ser un dels homes forts de Vilanova i la Geltrú durant els primers mesos de la guerra va morir a l’exili, a Montpelier, l’any 1943.

A part de les col.lectivitzacions de les fàbriques, organitzar l’acollida de refugiats de guerra o gestionar les escoles, el govern municipal revolucionari havia de fer front a d’altres aspectes quotidians però necessaris, com per exemple l’emissió de paper moneda.

Així, el maig de 1937, es van posar en circulació 30.000 bitllets d’una pesseta i 25.000 bitllets de 25 cèntims. Això es va fer perquè tothom atresorava les monedes fetes de plata i coure.

Aquella emissió municipal de bitllets quedava garantida per bitllets del Banc d’Espanya o de la Generalitat d’un import igual dipositats a la caixa municipal.

Al 1939, però, quan les tropes nacionals van entrar a Vilanova, aquell paper moneda va esdevenir autèntic paper mullat i les monedes de plata van tornar a sortir al carrer.