L’any 1937 -superada l’etapa revolucionària dels primers mesos de la Guerra Civil, les autoritats republicanes imposen un nou model d’exèrcit regular, que substitueix les columnes de milicians, poc efectives.

És un temps d’economia de guerra, de mobilització massiva i de grans esforços humans i materials.

Aleshores, comencen a ser cridades successives lleves que aniran a lluitar al front contra l’exèrcit franquista. Homes de 30 i 40 anys de les lleves de la reserva, però també nois de 17 i 18 anys – la Quinta del Biberó– marxen a lluitar a la guerra.

Uns 2.000 vilanovins d’entre 17 i 40 anys van ser mobilitzats per lluitar a les files de l’exèrcit republicà. Un total de 190 d’aquests homes van morir al front. Molts van caure a la zona de Lleida, a Terol i a la batalla de l’Ebre, que va començar el 25 de juliol de 1938.

Joan Coll participa a la batalla de l’Ebre: “Vaig tenir una alegria quan, al cap d’uns dies d’estar allà, vaig veure un tanc… Dalt del tanc, a la torreta, hi havia de tinent el Martí Miret, fill de la farmàcia Miret. I caram! No saps per què, però en terres llunyanes, que hi ha foc, quan veies un de Vilanova, més que familia!”.

Respecte als combats en què va participar, Joan Coll recordava: “Generalment guanyava, tant si atacaves com et defensaves, el que podia aconseguir que la seva granada caigués a la trinxera enemiga. Llavors venia el pànic”.

“Mentre aquells no poguessin tirar la granada a la trinxera, tu tiraves a ells. I mira, mataves. Mataves perquè hi anava la teva vida. O sigui, no eres un home que pensaves. No eres el Coll… eres una bèstia que defensava la seva vida”.

Per la seva part, el vilanoví Josep Surroca recordava tristement que durant la guerra va haver de caminar “per sobre de molts cadàvers”.

També hi va haver vilanovins que van lluitar amb les tropes de Francisco Franco i alguns d’ells van arribar a ser oficials. “Es tractava de catòlics que el 18 de juliol de 1936 van sortit pitant de Vilanova i la Geltrú”, apuntava Bonaventura Orriols.

A d’altres joves vilanovins, en canvi, l’esclat de la Guerra Civil els havia agafat en la zona sublevada mentre feien el servei militar i per tant ja no van poder tornar a Catalunya.

Les desercions també eren una forma de passar-se a les files dels futurs vencedors. Joan Mestres, que amb 20 anys havia estat nomenat sergent dins l’exèrcit republicà, recordava bé un d’aquests episodis: “Vam arribar a un lloc que es deia Molinos. Aquella mateixa nit, es va passar a zona nacional tot un pelotó complert que estava manat per un altre sergent, un xicot d’aquí de Vilanova, que el seu pare era militar”. Posteriorment, Mestres entraria a l’Escola de Guerra i, en superar el curs, passaria a ser oficial d’Estat Major de l’exèrcit republicà.

Una altra deserció que en aquella època va ser molt comentada va ser la protagonitzada per un grup de 18 soldats vilanovins i 5 de Canyelles. L’objectiu no era anar a reunir-se amb les tropes franquistes sinó, simplement, tornar a casa.

Aquest intent de deserció es va produir l’any 1938, segons recordava Joan Coll, que formava part del grup desertor. “Tots érem canalla, de la Quinta del Biberó. Era un diumenge, quan des de Calaf vam començar a caminar en direcció a Vilanova. Quan vam passar per Igualada, els que guardaven el poble es creien que passaven tropes i el que passaven eren desertors”.

Finalment, però, els joves reclutes van ser descoberts i fets presoners. Van ser amnistiats pel Govern uns mesos després i reenganxats a l’exèrcit.

Els soldats que tenien l’oportunitat de gaudir d’un permís i podien tornar a passar uns dies a la ciutat es trobaven amb una Vilanova i la Geltrú desconeguda per a ells.

El soldat Bonaventura Orriols, de la “Quinta del Biberó”, explicava que ell generalment arribava quan ja era de nit “i el que em feia més tristesa era no trobar cap amic. Tots estaven movilitzats. A la Rambla, els fanals estaven pintats, no es veia res. Les noies… Senties els riures, veies el foc de les cigarretes de qui fumava… Els carrers tan estimats pels quals passaves i no trobaves cap amic. Era trist… Em feia una tristesa enorme Vilanova quan la guerra, sí… És terrible. Això, els joves d’avui dia, tant de bo no els hi passi mai”.