L’entrada de les tropes franquistes a Vilanova i la Geltrú va ser el 21 de gener al vespre. Molts veïns, però, ni s’havien assabentat perquè estaven tancats a casa seva o bé havien anat als refugis antiaeris. Temien que la ciutat pogués esdevenir el camp de batalla entre dos exèrcits. Finalment no va ser així i els soldats franquistes van entrar-hi gairebé sense trobar resistència.

No obstant això, un petit grup de soldats republicans, parapetats en una cruïlla del centre de la vila, van disparar trets contra les avançades nacionals. Aquestes van respondre amb foc d’ametralladores i ràpidament van eliminar l’escassa resistència.

Un oficial de l’avançada, acompanyat d’un sereno, va anar fins a la plaça de la Vila i va prendre possessió de l’Ajuntament. Allà només hi havia una persona: el vigilant de la porta.

A les dues de la matinada, un altre grup de soldats nacionals van anar fins als refugis soterranis de la plaça de les Neus, on estaven passant la nit mols vilanovins. Els hi van dir que ja podien sortir i anar a casa seva, que per a ells la guerra ja s’havia acabat.

Pau Albà i Manyé va sortir al carrer a les deu del matí del 22 de gener de 1939. Com ell, molts vilanovins més que s’ocultaven van sortir de les seves cases aquell dia. Per l’antiga carretera (l’actual carrer Habana) passaven els soldats del cos d’exèrcit marroquí de les tropes franquistes, en direcció a Sitges.

Albà, un pagès de 33 anys, haviat estat amagat a casa seva durant els últims mesos per evitar així ser reclutat per l’Exèrcit republicà. Ara, però, podia sortir a l’exterior amb la convicció que ja no hauria d’anar a la guerra.

A la plaça Cap de Creu, Pau Albà es va trobar amb Joan Raspall i Martí, un dels caps de la Col.lectivitat Agrària, el moviment que havia col.lectivitzat les terres de particulars durant l’etapa revolucionària.

“Érem amics, malgrat que no pensàvem igual, no tenia res a veure. Ens havíem barallat de vegades, perquè ell era un dels grossos de la Col.lectivitat. A vegades havíem tingut paraules”.

“I li vaig dir: què fas aquí? I ell respon: ‘Jo no he fet res’. Has fet el que no volen que facis els que entren ara. ‘Això sí, però jo no he mort ningú’. Perquè el Franco deia que qui no tingués les mans brutes de sang no el mataria”.

“Li vaig dir: jo si fos de tu m’amagaria almenys dins casa teva, que no et vegin. Estigues uns quants mesos amagat, i quan surtis, les aigües ja estaran més tranquil.les. No aniran per tot arreu com van ara. ‘Jo no m’amago’, em va respondre. I aquell home el van agafar i el van matar. I com ell, em penso que n’hi va haver d’altres”.

En efecte, Joan Raspall, de 39 anys, va ser detingut per les autoritats franquistes poc temps després. L’antic dirigent de la Col.lectivitat Agrària de Vilanova i la Geltrú va ser afusellat al Camp de la Bota de Barcelona l’1 d’agost d’aquell mateix any.

Raspall va ser un dels 18 vilanovins que van ser condemnats a mort pel règim franquista quan va acabar la Guerra Civil. La majoria van ser afusellats a Barcelona entre 1939 i 1942.

Amb la llum del dia, moltes persones van apropar-se fins a la Pirelli per veure com havia quedat la fàbrica, destruïda amb explosius el dia anterior. Al cap i a la fi, la Pirelli era la fàbrica més emblemàtica de la ciutat, símbol de la Vilanova industrial. Columnes, sostres i parets havien caigut com a conseqüència de la voladura, i gran part de la maquinària també havia estat destrüida.

Entre les runes, però, es van trobar càrregues que no havien explotat. Jaume Carbonell apuntava: “Respecte a això cadascú podrà donar la versió que vulgui, que se n’han dit diverses. Que potser els tècnics soviètics encarregats de destruir la fàbrica o van fer malament, cosa que no crec; però també que els encarregats de posar els explosius no haguessin fet totes les conexions, amb l’objectiu de no destruir el pa de Vilanova…”

“Perquè encara que l’operació de destrucció de la Pirelli havia estat dirigida per uns tècnics soviètics, els que van ajudar i posar els explosius eren gent d’aquí, gent que sabia que la Pirelli era una indústria que donava vida a la immensa majoria de famílies de Vilanova. O sigui, es podria dir: sabotatge. Sabotatge perquè la destrucció no arribés a ser total. Així i tot, la Pirelli va quedar molt destruïda”, indicava Carbonell.