Les tropes franquistes han entrat ja a Vilanova i la Geltrú i l’exèrcit republicà continua la seva retirada cap al nord de Catalunya. Josep Egea, un jove soldat veí de Sitges, estava a Barcelona en el moment que les tropes nacionals van entrar a la capital catalana. Era el 26 de gener de 1939.

“Llavors, en aquesta desbandada, venia un altre xicot de Sitges amb mi, en Toni Neblesa. I arribem a la plaça de Sants, on hi havia ja una tanqueta de les tropes de Franco. I dic al Toni: mira, tirem. Barcelona ja no era Barcelona. Era una catifa de diaris, llibres i tot pels carrers”.

Aquell mateix dia, el soldat republicà Bonaventura Orriols estava a Montcada, prop d’una fàbrica de ciment. “El meu company i jo, en veure la desbandada, vam comprendre que era el final i vam abandonar. Vam anar caminant per la via del tren i ens vam trobar amb un capità de carrabiners, policia republicana, i els seus homes. Ens podien haver detingut perquè érem desertors, però el capità es va fer càrrec de la situació i ens va deixar continuar, avisant-nos que els nacionals ja eren a Montjuic”.

Orriols i el seu company aconsegueixen arribar sense més entrebancs a Barcelona i s’acomiaden. Aleshores, el jove soldat vilanoví es dirigeix al Ministeri de la Marina, al carrer de Balmes, on trobaria els seus germans Josep i Joan Orriols i tres vilanovins amics més: Antoni Montaner, Gabriel Almirall i Ramon Sabadell.

Quan les tropes nacionals arriben i ocupen el ministeri, però, tots ells queden en una delicada situació. Al cap i a la fi, portaven els uniformes de soldats republicans.

Afortunadament per als sis vilanovins, el capitán de navío Juan Armand, conegut pels germans Orriols, intercedeix a favor d’ells. “Estàvem tots junts quan un oficial d’alta graduació dels que havien ocupat el ministeri va preguntar a Juan Armand qui érem nosaltres. Ell li va fer una petita explicació que va acabar dient: ‘De estos respondo con mi cabeza’”.

“L’endemà passat de l’entrada dels nacionals a Barcelona, vam decidir marxar a peu a Vilanova”, relatava Bonaventura Orriols. Anaven per les costes del Garraf quan un camió de l’exèrcit els va recollir. “El conduia un soldat gallec que, en veure algun de nosaltres vestit de Marina, va dir-nos: ‘Qué hay marineiros? Voy bien para Tarragona?’. Un bon xicot, que ens va deixar pujar al camió”.

Ja era de nit quan van arribar per fi a Vilanova: “Pam, pam, pam! Aquells tres trucs a la gran porta de fusta són els més bonics i esperats pels meus pares en tota la vida. Arribàvem tots tres alhora i ens retrobàvem amb tota la família”.

En canvi, un amic de Bonaventura Orriols, el soldat Joan Coll, va ser fet presoner per les tropes franquistes i enviat al camp de concentració de San Marcos, a la província de Lleó. Segons explica Coll, els oficials franquistes donaven l’oportunitat a alguns soldats republicans capturats la possibilitat d’allistar-se a l’exèrcit nacional “perquè d’aquell camp de concentració havies de sortir depurat”.

D’aquesta manera, Joan Coll (un soldat que a l’inici de la Guerra Civil havia format part de les tropes sublevades a Barcelona i que després va combatre a l’Ebre a les files de l’exèrcit republicà) tornava a ser un altre cop soldat dels nacionals a la fi del conflicte bèl.lic.

El mateix Joan Coll feia broma sobre la seva estranya carrera militar: “Jo he jurat un munt de banderes. Uns et deien: ‘Jura usted…?’. Sí, juro!. Els altres: ‘Jura usted…?’. Sí, juro!… No sé quantes vegades he jurat”.

Segons afegia Coll, uns mesos més tard fins i tot va jurar en fals als jutjats de Vilanova i la Geltrú: “Acabada la guerra, hi havia molts nois desapareguts, morts. I als seus familiars els interessava justificar la mort per repartir els béns… I ja tens al Coll als jutjats: ‘Aquest estava amb mi, el vaig veure morir’. I així en aquella casa quedaven arreglats”.