El nou règim franquista posa en marxa una duríssima repressió el mateix dia de l’ocupació de Vilanova i la Geltrú. Els soldats i oficials que han combatut a les files de l’exèrcit republicà i que han tornat a les seves cases són els primers que en pateixen les conseqüències.

Així doncs, el 9 de febrer de 1939 entra en vigor la Ley de Responsabilidades Políticas, en la qual es dóna caràcter oficial a la “depuració” de funcionaris i treballadors perquè tothom ha de ser fidel al nou règim.

Segons recorda Antoni Garí, “per passar la depuració que exigien en aquell moment es va haver de presentar un aval de la Falange, un aval de la Guardia Civil i un aval de l’Ajuntament. Tres avals. I et deixaven en llibertat o et posaven en un camp de concentració. Això és el que va passar quan va acabar la guerra”.

Els sospitosos d’haver col.laborat amb els rojos també podien anar a parar a la tintoreria, explicava Antoni Garí.

“Aquest era un local on portaven la gent que agafaven els de Falange: hi va haver molts desgraciats que havien robat alguna cosa durant la guerra i aquests se les van carregar. En canvi, d’altres es van omplir les butxaques i havien fugit a França”.

La tintoreria que recordava Antoni Garí estava situada al carrer Teatre. “Li deien així perquè entraves blanc i sorties blau, de les pallisses que et fotien”.

Durant els mesos posteriors l’abril de 1939, els soldats vilanovins que havien combatut a l’exèrcit republicà, així com d’altres persones que havien fugit de la ciutat, a poc a poc van retornant a casa seva.

Es troben, però, amb una ciutat completament diferent a la que van deixar mesos enrere.

Xavier García, per exemple, que havia estat als camps de refugiats de França i després de tornar a Espanya va ser enviat a una presó de Lleida, va tornar a posar els peus a Vilanova i la Geltrú un dia del mes de setembre.

“Vam pujar des de l’estació i quan arribem a la Pañería Sabadell, eren les nou del vespre. Llavors la ràdio donava el parte públic. I tot el jovent de la Rambla es va aturar en sec, van posar el disc de la Marcha Real i tothom amb els braços en l’aire”.

“Va ser potser l’única vegada que la meva mare em va fer el senyal i jo també vaig haver d’aixecar el braç. Perquè qui no ho feia, si el veien malament rai. I tota la Rambla aturada. Això era cinc mesos després d’acabada la guerra”.

Pocs dies després d’haver tornat a Vilanova, Xavier García va ser sotmès a un consell de guerra. Qui el denunciava era “un senyor que generosament pensava que defensava les essències de la pàtria espanyola”, en paraules del mateix García.

La base de l’acusació eren uns articles que García, quan tenia 17 anys, havia publicat al Butlletí del Comitè de Defensa Local de Vilanova. Uns articles en defensa de la República i en protesta per l’execució del líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Carrasco i Formiguera.

“Em van caure sis anys i un dia de presó per la meva ‘acció criminal’. Atès que era menor quan vaig publicar aquells escrits, només vaig complir dos mesos a la presó, a la plaça Casernes, on ara hi ha l’Escola d’Art”.

“Un any i mig després, però, com la guerra, l’exili a França i la presó era poca cosa, en Franco ens va voler acabar de redimir anant dos anys més al servei militar”, afegia Xavier García, que va ser destinat a la caserna de Lepanto, a Barcelona.

En efecte, els soldats catalans que havien combatut a les tropes republicanes van ser cridats a files de nou, però aquest cop per servir en un altre exèrcit.

Per exemple, Bonaventura Orriols va haver de complir quatre anys a la Marina, des de maig de 1939 fins al març de 1943. Aquesta llarga mili va tenir el seu origen en una ordre ministerial de març de 1939, per la qual s’ordenava la reincorporació a files de les lleves pertanyents a la “inscripció marítima” del 1938, 1939 i 1940 “procedentes de la zona liberada de Cataluña y Menorca”, segons va constar al Boletín Oficial 87. “El règim franquista va voler així castigar els catalans”, afirmava Orriols.