El 6 d’octubre de 1934, el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l`Estat Català dins la República Federal Espanyola.

Es tracta d`una resposta improvisada contra el nou Govern central de dretes de Madrid, que està retallant les reformes socials i polítiques del primer bienni republicà. També a Astúries es proclama una insurrecció.

A Catalunya, però, la proclama de Lluís Companys compta amb pocs suports populars. El 6 d`octubre, la revolta és reprimida a canonades per l`exèrcit i el Govern de la Generalitat és empresonat.

La vilanovina Concepció Ventosa va presenciar aquelles detencions: “Jo recordo que llavors havia fet oposicions, treballava a la Generalitat, i en arribar allà, el primer dia de treball, pujant aquelles escales i trobar-te el Pati dels Tarongers ple de gent agafada… Era… Feia una angúnia horrorosa”.

Però mentre a Barcelona la revolta ha estat esclafada, a l`endemà es registren greus aldarulls a Vilanova i la Geltrú. La majoria dels veïns s`han tancat a casa seva i es rumoreja que elements revolucionaris volen assaltar la caserna de la Guàrdia Civil.

La caserna  estava situada aleshores a la cantonada dels carrers Miguel de Cervantes i Sant Gervasi, i ocupava una illa sencera. El seu comandant era el capità Rafael Carrasco, que anys abans havia estat destinat a la Guinea espanyola. Algunes persones que l`havien visitat recorden que el seu despatx era ple de màscares africanes.

Enmig d`aquells rumors insistents, Carrasco rep una trucada del seu amic Miguel Soler Bastero, el líder dels socialistes a Vilanova, que es va oferir per donar refugi a la família del capità de la Guàrdia Civil.

Ambdós homes eren aficionats als escacs i jugaven partides al quiosc de la Rambla, d`aquí la seva amistat, segons assenyalava Joan Mestres, que aleshores era ajudant administratiu de Soler Bastero.

“Llavors, el capità Carrasco li va contestar: No permetré de cap manera que la meva família surti de la caserna. La meva família es queda aquí i no em demanis que surtin perquè vinguin a casa teva. Passi el que passi no es mouran d`aquí”, explicava Mestres.

Així doncs, l`exèrcit estava controlant l`ordre a Barcelona, però a Vilanova i la Geltrú es temia el pitjor. Els guàrdies civils es van tancar a la caserna i van prendre posicions de guaita, atès que hi havia prous indicis com per sospitar d`un atac imminent.

En algun moment, el silenci de la ciutat és trencat pel so d`un tret.

Qui va disparar primer? El cas és que s`inicia aleshores un tiroteig que durarà tot el dia 7 d`octubre. Des dels terrats de les cases pròximes i des del campanar de Sant Antoni, grups de franctiradors disparen contra la caserna que el capità Carrasco s`ha negat a abandonar. Els guàrdies civils, protegits amb matalassos al terrat, també responen al foc.

“Llavors, a la nit, posen una caixa de trilita, que van treure de la Griffi, la col.loquen a la claveguera, al mig mateix de la confluència de quatre carrers. Volien que afectés tot l`edifici”, explicava Xavier García. “Sortosament, la bomba va explotar enmig del carrer i va provocar un gran cràter, però no va arribar a tocar res de l`edifici”.

Treballs de reparació al carrer Sant Gervasi, davant l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, en una imatge datada a l’octubre de 1934.

L`església de Mar és saquejada i també va ser llançada una bomba a la plaça de les Neus. Un altre artefacte va fer explosió al carrer de la rectoria de la Geltrú.

Davant els greus esdeveniments que estaven sacsejant la ciutat, un ric propietari de terres de Vilanova i la Geltrú amb força influències, Felip Bertran i Güell (fill del dirigent de La Lliga i antic diputat Josep Bertran i Musitu), truca al capità general de l`exèrcit a Catalunya, Domènec Batet, i, segons testimonis de l`època, li diu textualment: “Mi general, temo por Vilanova”.