Albarina era una nena madrilenya que tenia 11 anys quan va ser acollida al domicili del vilanoví Antoni Garí Corella l’any 1937. La nena -una refugiada de guerra- formava part d’un dels nombrosos grups d’infants que havien estat evacuats de Madrid per ordre del Govern republicà, atès que la capital d’Espanya estava essent sotmesa a bombardejos diaris.

El pare d’Albarina, militant del Partit Comunista d’Espanya (PCE), havia batejat els seus altres tres fills amb els noms de Trotsky, Darwin i Pepe. “Aquest últim era l’únic que tenia un nom cristià”, recordava Antoni Garí.

“Albarina era una nena molt eixerida. En aquella època, la verdura es venia racionada al pavelló de la plaça de les Casernes i ella tenia una especial gràcia: es canviava el vestit i es tornava a fotre a les cues, i així sempre agafava una cosa més del que potser agafava un altre”.

Antoni Garía afegia: “Molts anys després, quan ella ja era casada i tenia fills, juntament amb el seu home van venir a visitar-nos. I el seu marit em va dir: ‘Els haig de felicitar, perquè la meva muller és madrilenya però el seu caràcter és català’… L’havíem criat com si fos una filla nostra”.

L’arribada continuada de refugiats a la ciutat va ser una conseqüència directa de la Guerra Civil. A Catalunya n’hi havia prop d’un milió de persones refugiades. Unes 800 es van establir a Vilanova i la Geltrú, molts d’ells nens.

Les masies Soler i Solicrup van esdevenir colònies infantils per a refugiats, però quan les autoritats republicanes ja no van poder sufragar aquests centres, els infants van haver de marxar a diferents destinacions. Uns van anar a França i d’altres van ser allotjats en domicilis particulars de vilanovins.

El nen Santos Robles, refugiat madrileny, va anar a parar a la casa de Joan Inglés i Maria Calvó. Aquesta família, però, es va quedar sense recursos i per aquest motiu van sol.licitar a les autoritats municipals que una altra casa pogués acollir el nen. Per aquella època, Santos Robles s’havia fet amic del nen Miquel Fraire Ventosa, fill d’una família de pescadors. Gràcies a aquesta amistat, els de Ca’l Rap van oferir aixopluc a Santos Robles.


“Allà eren quatre fills, i jo cinc, però a Ca’l Rap -o a Ca la Montserrat o Ca l’Isidro que era com també els coneixien- tots érem iguals. Això sí, la mare de vegades, si havia de comprar una camisa, la comprava aquesta setmana a tu i d’aquí a dues a l’altre. Però allà tots érem iguals. I d’estimació, jo, els meus germans…Com a germans”.