El 27 de juliol de 1937 un fet tràgic va impactar els ciutadans de Vilanova i la Geltrú. A set milles nàutiques davant la costa vilanovina, un hidroavió de les forces franquistes va ametrallar una barca de pesca i un dels tripulants, el patró Sebastià Ten Ribera, va resultar mort.

Santos Robles comentava al respecte: “A mar van matar un pescador; anaven a pescar i el van ametrallar. Era injust. Unes embarcacions que no portaven armament ni res, que anaven a pescar. Home! Eren persones indefenses i venien a bombardejar per aquí o metrallar”.

Els bombardejos aeris sobre Vilanova i la Geltrú van arribar uns mesos després. Les bombes dels avions del bàndol franquista van esclatar en diferents punts de la ciutat entre el febrer de 1938 i el gener de 1939.

L’estació de tren, els tallers del ferrocarril, l’antiga fàbrica de gas (al carrer Forn del Vidre) i la fàbrica Pirelli van patir diversos atacs, ja que es tractava de llocs considerats com a objectius militars estratègics. A més, però, van caure bombes sobre sínies i horts, que també van causar víctimes mortals.

En total, aquestes accions de guerra van causar 17 morts a la ciutat. Malgrat això, Vilanova i la Geltrú, a diferència d’altres localitats catalanes, no va patir bombardejos aeris destinats a causar grans matances entre la població civil.

Una fàbrica que va ser bombardejada més d’un cop va ser el taller de la Calibradora, que treballava com a indústria de guerra. Concepció Ventosa vivia en aquest lloc, ja que aquí era on treballava el seu marit.

Els efectes del primer bombardeig, segons relatava, van ser molt espectaculars: “Hi havia una bàscula… El plat de la bàscula va anar a parar darrere una sínia, a cent metres, va volar i el sostre va quedar completament ensorrat. Feia una tristesa. I mira, les màquines més importants no van quedar danyades… I al poc temps tornaven a treballar”.

Segons afegia Concepció Ventosa, a partir d’aleshores un noi es quedava al terrat de l’edifici, guaitant per si venien avions per bombardejar. A més, es va construir un refugi per als treballadors de la Calibradora.

De fet, per donar protecció als ciutadans, es va accelerar la construcció de refugis antiaeris i es van arribar a fer una dotzena. Els més importants estaven situats sota la plaça de les Neus i sota la plaça de la Vila. Cap refugi, però, es podia considerar acabat.

No obstant això, quan la ràdio donava el missatge d’alerta (“Vilanovins, hi ha perill de bombardei aeri. Aneu als vostres refugis”), aquests llocs s’omplien aleshores de veïns. Algunes persones hi anaven amb els seus matalassos i tot, per si calia passar la nit sencera allà. En canvi, d’altres preferien quedar-se a casa seva, on havien construït refugis particulars.

I alguns, els més joves, segons explica Jaume Carbonell, feien coses insòlites: “Recordo que amb tota la colla que érem, anàvem per la Rambla i esperàvem que hi hagués perill de bombardeig. Perquè llavors s’apagaven els llums, tocaven les sirenes i el que passa en aquests casos: empaitàvem les noies i corredisses per la Rambla i aquestes coses que es fan…”

També es van construir búnquers i nius de metralladores a les platges de Vilanova, en previsió d’un desembarcament de tropes enemigues, que mai no va succeir.

Bona part dels bombardejos aeris contra la costa catalana i valenciana durant la Guerra Civil van ser llançats per avions italians que aleshores tenien la base a Mallorca. Es tractava de les unitats “Aviazione Legionaria“, enviades per Benito Mussolini.