El novembre de 1938 finalitza la Batalla de l’Ebre, que ha durat tres mesos. En ella han mort 33.000 soldats de les tropes nacionals i 30.000 homes de l’exèrcit republicà. Les columnes franquistes ja poden avançar sense entrebancs per conquerir Catalunya.

Vilanova i la Geltrú s’omple cada cop més de refugiats i de gent que fuig. Concepció Ventosa recordava que “els últims mesos van ser molt tristos. Cada vegada es passava més gana. Nosaltres teníem la casa plena de gent, perquè primer va venir un amic del meu pare, de les cooperatives de Madrid, amb la seva dona i dos nanos. Es van quedar a la sínia. Després, van venir dues famílies de valencians, amb carros, com vam anar nosaltres més tard, carregats amb trastos. Hi passava molta gent. Intentaves ajudar-los el que podies”.

Les autoritats republicanes van ordenar aleshores als pescadors que abandonessin la platja de Vilanova i que portessin les seves barques al nord de Catalunya. “Les embarcacions van anar fins a Port-Bou, a la frontera. I allà es van quedar. Això va impedir que hi hagués peix a la ciutat durant els últims mesos de la guerra”, explicava Santos Robles, que vivia amb una família de pescadors.

El desembre de 1938 i primers dies de 1939, les tropes republicanes i milers de refugiats fugen en desbandada cap a Barcelona, passant per Vilanova i la Geltrú.

Jaume Carbonell recorda que la carretera -plena de gent, vehicles i carros- oferia “una visió dantesca, una visió de retirada”. “I senties: ja són a Tarragona. I quan la cosa era per aquí, a Cunit, ja se sentia retronar: canons”.

El 20 de gener de 1939 els exèrcits franquistes estan a les portes de la ciutat. Els carrers són buits. La gent està amagada a casa seva. D’altres han decidit carregar les seves pertinences en un carro o en un cotxe i fugir cap a França, cap a l’exili.

No obstant això, a la Pirelli hi ha una intensa activitat: han arribat uns tècnics soviètics acompanyats d’un intèrpret. Els russos porten uns plànols de la fàbrica i càrregues explosives. Les ordres que han rebut de l’alt comandament republicà són ben clares: destruir la indústria de guerra més important de Vilanova i la Geltrú per no deixar-la en mans de l’enemic.

Segons explicava Jaume Carbonell, que aleshores treballava d’oficinista a la fàbrica, els tècnics soviètics van estar observant les diferents instal·lacions de la Pirelli abans de procedir a la col·locació dels explosius. “L’entrada de les tropes franquistes era imminent. Recordo que vam anar una colla a l’economat de la Pirelli, on aleshores ja no quedava ningú, i vam agafar uns queviures”.

Un cop van ser col·locades les càrregues explosives, la fàbrica és desallotjada. El migdia del 21 de gener es pot escoltar a tota la ciutat una gran explosió. Les enormes columnes de fum que va provocar la voladura de la Pirelli es van poder veure des de quilòmetres.

No obstant això, posteriorment es van trobar algunes càrregues que no havien arribat a explotar. Havien fet malament la seva feina els tècnics soviètics? O algú va sabotejar els explosius per evitar una destrucció total de la Pirelli?

Aquell mateix vespre, les avançades de la cinquena divisió de Navarra, comandada pel general Juan Yagüe, entraran a la ciutat.

A la nit, el Parte de Guerra de Ràdio Burgos, la ràdio franquista, proclamarà: “Las tropas nacionales han entrado en el día de hoy en la importante población de Villanueva y Geltrú, centro de comunicaciones e industrial”.

4ª PART: FI DE LA GUERRA I REPRESSIÓ