Entre el gener i febrer de 1939, centenars de vilanovins que temen represàlies  per part del nou règim s’han afegit a una caravana formada per soldats, dones i criatures, polítics i simpatitzants republicans. Tots volen arribar a la frontera.

Concepció Ventosa, que també fugia amb el seu marit cap a França, va estar uns dies refugiada en una masia prop de Figueres. En aquest mateix lloc estaven allotjats precàriament els membres del Govern de la Generalitat de Catalunya.

“En aquella masia també estaven Pompeu Fabra, Mercè Rodorera… Una manta a terra, fred, gent a tot arreu. I vaig veure el President, Lluís Companys. Ell es passejava enmig dels matalassos. Me’l van presentar i va dir: ‘Sembla que s’assembla al seu pare, aquesta noia’. Després, vam creuar la frontera”, recordava Ventosa.

L’arribada a França no va ser pas fàcil. “Anàvem fills i amics, i quan arribem a la frontera els gendarmes francesos fan baixar tots el homes. Llavors, ens quedem amb criatures petites, dones, que no sabíem què fer. Després vam trobar el meu pare. Estàvem desesperats. No ens deixaven entrar enlloc”.

“Feia un fred que pelava, muntanyes nevades. Allà, sort que repartien llet. I llavors un vilanoví, que tenia un garatge allà, en Segarra, d’una família de mariners, ens va deixar entrar al garatge i ens vam instal.lar com vam poder, enmig dels cotxes”.

Concepció Ventosa i el seu marit es van poder instal.lar a Montpelier. Després, al juny de 1939, ella i el seu home van poder tornar a Vilanova i la Geltrú, per reobrir la fàbrica.

En canvi, el seu pare, Joan Ventosa i Roig, que podia ser severament jutjat per les autoritats franquistes, va embarcar uns mesos després rumb a Mèxic, a l’exili, juntament amb la seva dona. Ja no tornarien mai més.

Milers de soldats republicans també estan entrant a França, però durant els primers dies les seves condicions de vida són molt dures, segons apuntava Josep Egea. “I quan vaig veure el camp dels ferits de guerra espanyols, allò va ser llastimós. Perquè nosaltres ho passàvem malament, però aquests pobres, sense curar ferides, brutes, que fins i tot feien pudor. I havia qui tenia tota la cama oberta… Allò era deplorable. Allò no es podia concebre en un país, França, on segons ells ens portaven 50 anys d’avançament en tot… I que tinguessin aquesta gent així…”.

Entre el 5 i el 9 de febrer, tot Catalunya queda ocupada per les tropes de Franco. Més de mig milió de persones han fugit a França.

Mentrestant, a Vilanova i la Geltrú s’havia quedat un escamot de guàrdia, format sobretot per soldats del Marroc.

Jaume Carbonell explicava: “Aquí el curiós del cas va ser allò dels moros, que van fer treure tots els duros de plata, que sabien que la gent encara tenia a casa seva. I no donaven segons quins queviures. Volien, res de paper moneda -allò era paper mullat- sinó monedes de plata, que molta gent guardava”.

Santos Robles també recordava aquest episodi: “La plata, sí. La plata era tot un valor. Els moros! Els moros van saquejar. Allà on hi havia el bar Orient, a la part de dalt, al carrer, on hi havia el Pujante, hi havia una entrada i una finestreta. I hi havia un moro allà que tenia de tot: xocolata, xuscos, melmelada… I ell: ‘plata, plata’. Saps?”.

Pocs dies abans de la fi de la guerra, el vilanoví Joan Mestres, oficial d’Estat Major de l’exèrcit republicà, té la possibilitat de marxar a l’estranger. Si ell ho vol, els seus superiors li facilitaran un passaport i els medis per arribar fins a Mèxic. Malgrat això, Mestres declina l’oferta.

“Per què no vaig fugir? Perquè vaig considerar que pel fet d’haver estat oficial no m’havien d’afusellar. No havia matat ningú, havia defensat un govern legítim, un govern aprovat pel poble en unes eleccions. Els invasors eren ells. Si hi havia justícia internacionalment ens havien de respectar…I no va ser així”, explicava Joan Mestres.

La Guerra Civil s’acaba l’1 d’abril de 1939. Quan Joan Mestres va ser agafat presoner, el jove oficial vilanoví va ser jutjat per un Consell de Guerra, que el va comdemnar a sis anys i un dia. Malgrat que va quedar en llibertat provisional, l’any 1941 va ser destinat per uns mesos a un batalló disciplinari.

Després, quan va tornar a Vilanova, va estar controlat permanentment. “Aquí m’havia de presentar a la Junta de Libertad Vigilada de tant en tant. Després, em venia la Guardia Civil a passar la revista aquí a casa.  Això va ser fins al govern Suárez, dins la transició. És a dir, que fins pràcticament l’any 1982, quan el partit socialista va guanyar les eleccions generals, vaig estar controlat per la Guàrdia Civil”.