Aquell divorci pioner forjat al despatx de l’advocat Soler Bastero va ser àmpliament comentat per la gent del carrer, atès que -a la societat de gran tradició catòlica de principis de segle- fets com aquests no passaven pas desapercebuts.

Aleshores, molta gent tenia per costum anar a missa almenys tres cops per setmana, també el jovent. A la ciutat exercien quinze capellans, repartits en tres parròquies: Sant Antoni, la Geltrú i Mar.

En aquella època, una bona part de la joventut catòlica de Vilanova i la Geltrú s’aplegava al voltant de dues institucions: la Congregació Mariana i la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

La Federació, de talant més progressista que la Congregació, havia nascut l’any 1931 i va arribar a comptar amb 20.000 joves inscrits arreu del país. La premissa d’aquest moviment era “fidelitat a Crist i fidelitat a Catalunya”.

Els fejocistes -així eren coneguts els membres de la Federació- necessitaven un lloc per reunir-se a Vilanova i la Geltrú i van anar a parlar amb els socis del Círcol Catòlic, una de les nombreses entitats que formaven part del teixit social de la ciutat als anys 30.

“Ens van ajudar, ens van deixar el local sempre que vam haver de menester, perquè van veure en la Federació una cosa que no s’havia vist mai. Sobretot la gran consigna que va tenir: catalans i cristians. Fidelitat a Catalunya i a la seva essència com a poble i fidelitat a l’Esglèsia Catòlica. Aquests components van ser allò que li va donar força a la Federació: catalans i cristians”, explicava Bonaventura Orriols, que de jove va ser fejocista.

Els plantejaments d’aquest moviment cristià eren, així doncs, molt novedosos per a la seva època. Alguns estudiosos creuen que la Federació es va anticipar a les directrius que 30 anys després vindrien marcades pel Concili Vaticà II.

“Doncs, la diferència entre l’Església espanyola i la catalana era aquesta, i potser més tard l’hauria seguit, però l’Església catalana va superar l’integrisme funest del segle passat per una Església posada al dia. I això és històric i és completament comprovable”, indicava Orriols.

El fet és que l’Església tenia en aquells moments entusiastes seguidors però també grans detractors. L’anticlericalisme estava a l’ordre del dia en moltes organitzacions polítiques d’esquerres i sindicals.

Segons apuntava Xavier García, que als anys 30 era un altre jove que estudiava Comerç als Escolapis, la Federació “es va quedar en una gran esperança” i els fejocistes no deixaven de ser “una minoria que irrompia en el si de l’Església catalana”.

Pocs podien intuir aleshores que aquells odis i ressentiments anticlericals reventarien de manera brutal i sagnant uns anys després, enmig de la Guerra Civil i de la Revolució.

Tampoc el jove Bonaventura Orriols no es podia ni imaginar que amb 16 anys arribaria a formar part d’un grup clandestí que s’encarregaria de salvar capellans i d’organitzar misses secretes.